Kant , La Moral

LA DISTINCIÓ ENTRE NOÜMEN I FENOMEN

Els conceptes purs de l’enteniment només poden tenir un ús empíric no transcendent, la qual cosa vol dir que tots els coneixements a priori que l’enteniment forneix a l’acte de conèixer només poden referir-se a objectes dels sentits, però mai a objectes que van més enllà de l’experiència. Això significa que només podem conèixer a partir de lasensibilitat, per la qual cosa el nostre coneixement és un coneixement de fenòmens (objectes d’experiència possible o objectes indeterminats d’una intuïció empírica). Però nosaltres podem pensar en coses que es troben més enllà dels sentits: aquí és on apareix la noció de noümen o cosa-en-si. Noümen és la cosa independentment de la nostra manera d’intuir-la: des d’aquest punt de vista, és incognoscible. Toti així, el concepte de noümen el podem entendre en dos sentits:

1. En sentit positiu, noümen és l’objecte d’una intuïció no sensible, sinó intel·lectual.
2. En sentit negatiu, noümen és tot allò que no és objecte d’una intuïció sensible.

Nosaltres no podem conèixer les coses en si mateixes, no podem determinar-hi res de positiu, per tant, Kant defensa més aviat el sentitnegatiu. El noümen és, doncs, un concepte-límit (Grenzbegriff), que ens mostra allò que no pot ser pensat com a objecte dels sentits (allò del qual no podem parlar). El concepte de cosa-en-si és, però, necessari per assenyalar els límits de la validesa del coneixement, fa veure que el coneixement no pot ampliar-se a tot allò que l’enteniment pensa.

DIALÈCTICA TRANSCENDENTAL

La DialècticaTranscendental és la part més extensa de la KrV i Kant tractarà el problema de la metafísica en tota la seva profunditat. Per “dialèctica” entenem “raonament fals o sofístic”, i es tracta de la lògica de l’aparença, interpretada com a crítica de la metafísica pel que fa a la seva pretensió d’oferir coneixements d’objectes transempírics o suprasensibles. Kant fa veure com la metafísica es mou entrel’error i la contradicció.
Per tal de dur a terme la seva anàlisi, Kant explica inicialment la tercera facultat del coneixement: la raó (Vernunft), on té el seu fonament tota tendència a ultrapassar els límits de l’experiència. Si la sensibilitat operava sobre les sensacions i l’enteniment ho feia sobre les dades de la sensibilitat, la raó ho farà sobre l’enteniment i els seus judicis.

La raóposseeix un doble ús:

- un ús lògic, en el qual fa abstracció de tot contingut del coneixement i se’ns manifesta com la facultat de concloure mediatament (d’extreure conclusions a partir d’unes premisses). La raó és la facultat dels sil·logismes.
- un ús pur, pel qual és font d’uns principis i conceptes que no extreu ni de la sensibilitat ni de l’enteniment (raó: facultat de lesidees).

1. ÚS LÒGIC:

La raó busca la condició general del judici (conclusió del sil·logisme). Donat el sil·logisme,

Tots els humans són mortals
Tots els filòsofs són humans

Tots els filòsofs són mortals

La conclusió té la seva condició general en la premissa major, amb la condició de la premissa menor. Però podem buscar també la condició de la premissa major. Perexemple:

Tots els animals són mortals
Tots els humans són animals

Tots els humans són mortals

Encara podem seguir i buscar la condició general de la premissa major del segon sil·logisme:

Tots els éssers vius són mortals
Tots els animals són éssers vius

Tots els animals són mortals

La tendència de la raó en el seu ús lògic és continuar la recerca fins arribara una condició que no estigui condicionada per una condició més general, fins arribar a la totalitat de la sèrie de les condicions (l’incondicionat o absolut). La qüestió serà discernir si aquest principi que assenyala que la sèrie de les condicions s’amplia fins a l’incondicionat té una realitat objectiva o és una simple formulació de la raó. Kant respondrà això últim.

2. ÚS PUR:...