KOSOVO

En l’era global en què vivim, els problemes polítics estan interconnectats i desborden els tradicionals límits estatals1. Els Estats experimenten una destacada disminució de la seva capacitat de regular aspectes importants en la vida dels ciutadans, i en molts casos han de compartir el seu poder amb organismes supranacionals. De la societat d’Estats sobirans s’ha passat a un nou sistema en elqual l’activitat política ha deixat d’estar a mans exclusivament dels Estats. És un sistema en el que participen múltiples actors: Estats i els seus governs; organitzacions internacionals (Organització de les Nacions Unides (ONU), Banc Mundial(BM), Fons Monetari Internacional(FMI), Organització Mundial del Comerç(OMC), etc.); organitzacions regionals d’Estats (Unió Europea (UE), mercosur, etc.);grups d’Estats que pretenen incidir en el rumb de l’economia mundial(G8, G20); governs subnacionals (regionals i locals), amb presències internacionals; empreses nacionals i transnacionals; organismes mixtos –públics i privats- com l’Organització Internacional de Valors i la societat civil (ONG, associacions d’interès, etc.).
El procés de desintegració de Iugoslàvia és un clar exemple de com esresolen els conflictes polítics en l’era de la globalització. La Iugoslàvia que hi havia al 1980 estava composada per sis repúbliques i dues regions autònomes (Voivodina i Kosovo) dins d’un estat federal. El passat de cadascuna de les repúbliques i regions autònomes havia estat diferent. Eslovènia i Croàcia, al nord, eren majoritàriament catòliques i al seu dia havien format part de l’ImperiAustrohongarès, com també n’havia format part Bòsnia, encara que aquesta durant menys temps. La part meridional del país (Sèrbia, Macedònia, Montenegro, i Bòsnia) havien estat durant segles sota el domini dels turcs otomans, fet que explica que, a més de serbis, majoritàriament ortodoxes, hi hagués un gran nombre de musulmans. Segons Josep Fontana en el seu llibre Por el bien del Imperio2, “Iugoslàviaera una estructura que cap a 1989 tenia problemes interns, però que fou dinamitada des de fora”. Tot va començar com a conseqüència d’una crisi econòmica deguda a la impossibilitat d’atendre les obligacions que derivaven dels préstecs que els governs iugoslaus havien contret amb Occident als anys 70. Al 1989 la taxa d’inflació anual3 era d’un 1.240 per cent, i continuava en ascens. Tal com diuMikel Barreda 1: “En ocasions, els països viuen serioses crisis de governabilitat,[...].Els símptomes d’aquestes crisis són molt diversos, però en sobresurten dos: els problemes d’eficàcia i de legitimitat polítiques. Els problemes d’eficàcia fan referència a dificultats per gestionar i resoldre els principals conflictes i necessitats socials [...]i solen anar acompanyats(o ser causa) de problemes delegitimitat, això és, problemes d’acceptació i suport de les institucions polítiques per part de la ciutadania”. Aquesta descripció s’ajusta bastant bé a la situació que es va viure Iugoslàvia al 1989. Segons Judt3, el PIB per càpita d’Eslovènia era el doble que a Sèrbia, tres vegades superior al de Bòsnia i vuit vegades el de Kosovo. A més, al 1989, el tot just escollit president Milosevicmodificà3 la constitució de Sèrbia, absorbint les fins llavors regions autònomes de Kosovo i Voivodina, fent que quatre dels vuit vots federals estiguessin dominats per Sèrbia, a fi de constituir un Estat més unitari sota direcció sèrbia. Kosovo, que es va quedar sense institucions i arribà a viure sota el toc de queda, fou el catalitzador del procés de descomposició de Iugoslàvia. L’evolució delsesdeveniments a l’extrem meridional del país influí directament en les decisions que es prenien a les repúbliques del nord. La gota que va fer vessar el got fou al desembre del 1990, quan els líders serbis tingueren el 50% dels drets de gir de la Federació Iugoslava, destinats a cobrir els pagaments endarrerits i les bonificacions dels empleats federals i els treballadors de les empreses públiques....