Kuhn

Thomas S. Kuhn. Què són les revoltes científiques?

Aquesta obra, vol diferencia el desenvolupament científic normal i el revolucionari. Kuhn ens presenta tres exemples: la transició de forma aristotèlica a una newtoniana per comprendre el moviment; de la teoria del contacte a la teoria química de la pila voltaica; i de la derivació de Planck de la llei de la radiació d’un cos negre. Tots elsexemples són holístics ja que els canvis es duen a terme de forma simultània. A l’obra, l’autor, ens descriu les característiques que els tres exemples comparteixen.
Existeixen dos tipus de desenvolupament: el científic normal i el revolucionari. Gran part de la investigació científica que té èxit produeix com a resultat un canvi del primer tipus. La investigació científica una concepcióacumulativa, això ha portat a una literatura metodològica. El canvi revolucionari es defineix per la seva diferencia envers el canvi normal, el tipus de canvi que té com a resultat el creixement acumulatiu. Les lleis científiques, són producte d’aquest procés (Llei de Boyle). Els canvis revolucionaris són més problemàtics, posen en entredit descobriments que no concorden amb els habituals, s’ha d’alterarel mode de pensar i de descriure. A la llei del moviment de Newton els conceptes de de força i massa eren diferent als habituals. També en la transició de la astronomia de Ptolomeu a la de Copèrnic: van canviar els rols de la Terra, el Sol i la Lluna. Quan el canvi de referent acompanya a un canvi de llei, el desenvolupament no pot ser completament acumulatiu.
En la transició de la físicaaristotèlica a la newtoniana ens ho explica de una forma històrica invertida i descriurà el que va necessitar per entendre els conceptes de la filosofia aristotèlica, on es centra en els problemes de moviment i mecànica. En primera instància, Kuhn, no va entendre els escrits aristotèlics i va considerar Aristoteles com un ignorant, però va arribar a la conclusió de que potser era ell mateix qui no enteniael que volia dir, les paraules no significaven el mateix però Aristoteles que per ell. De sobte, va començar a entendre’l, totes les peces es van començar a ordenar (primera característica del canvi revolucionari, transformació sobtada i sense estructura). Quan Aristoteles parla de moviment fa referencia al canvi general, no només al canvi de posició, el moviment compta amb subcategories com elcreixement o les alteracions d’intensitat. La física aristotèlica inverteix la jerarquia de matèria i qualitat, en aquesta física la matèria és prescindible, el canvi es du a terme amb la transformació de qualitats (eliminant o substituint qualitats). L’obra d’Aristoteles té sentit ple quan s’entén com una obra homogènia i no fragmentada, individualment els seus escrits no tenen sentit. Alhora,Aristoteles, afirma que el vacuum (espai sense matèria) és impossible ja que ella interpreta la posició com a qualitat. No hi ha cap forma de “corregir” les idees del vacuum sense reconstruir la resta de la física.
El 1800, Volta, va descobrir la bateria elèctrica. La forma en que ho va il·lustrar té peculiaritats amb el punt de vista modern. Hem de suposar si mirant només una vegada el diagramadonat per Volta podríem reproduir el mateix model, qualsevol persona que entengués una mica de física, mirant un cop el diagrama, entendria el que Volta volia transmetre. La transició des del punt de Volta al modern inverteix la direcció del fluix de la corrent (el que era un fluix de corrent intern, es transforma en un extern). Per Volta la superfície entre els metalls es el componen essencial del’element. Quan li va donar la volta, es va crear efectes químics que van passar a ser la font de corrent. Els punts de vista van ser anomenats “teoria del contacte” i “teoria química de la bateria”. Volta va suprimir diversos conceptes del principi extern. La concepció electrostàtica de la bateria ens porta a un concepte de resistència elèctrica molt diferent a l’habitual. La resistència es...