La Cancion Popular

LES MÚSIQUES TRADICIONALS EN EL REPERTORI INFANTIL



Reflexions a l’entorn d’un títol.

Què li darem a n’el Noi de la Mare?...... , Aurtxopoli....., El meu xiquet que té son......

Este galapaito que tiene sueño....

Tots aquests incípits literaris pertanyen a una mateixa tipologia de cançons.: les cançons de bressol. Per tant han estat concebudes sota la funció específicad’aconseguir el son i repòs de l’infant a través del ritme del balanceig i del moviment intervàlic de la seva melodia.
Però totes elles tenen un tret diferencial: la llengua o variant dialectal amb la qual han estat escrites o transmeses i, en molts casos, improvisades o variades fins a ser absorbides en la memòria col·lectiva.

La llengua materna porta implícit un missatge, no tant del significat deltext que moltes vegades és secundari, sinó de la transferència cultural i d’emotivitat interna que es fa palès en l’acte de cantar o escoltar cantar en la llengua pròpia. És aquí quan ritme, melodia i parla completen la triada perfecta gràcies a la qual, la funció per la que ha estat concebuda, obté el seu màxim significat.

La cançó popular és un ens viu i dinàmic i, com tota entitat viva idinàmica, susceptible a qualsevol canvi que la mateixa dinàmica generi.

Però d’on surt la cançó popular, quin és l’origen de les músiques tradicionals?

El notable poeta català Apel·les Mestres no s’estava de dir que les primeres lliçons de poesia i música, les devia a la cançó popular. I creia que la cançó popular és la veritable música i la veritable poesia, i que tant l’una com l’altra sónfont inestroncable d’inspiració i de sentiment[1]

Aquest mateix poeta [2] en el pròleg del cançoner d’Aureli Capmany ens diu al respecta:

......” Per la immensa majoria de la gent, la cançó popular és una obreta filla de tot-hom[3] y de ningú, creada espontàniament per una col·lectivitat, el Poble, una munió de gent que l’ha feta seva sense donar se’n compte, sense saber de res, tottraballant o tot divertint-se, ara gossant, ara sofrint: ve a ésser com un sospir, un prec, una imprecació, un senglot, una rialla; però sempre col·lectiu, de molts, de tot-hom y de ningú, com he dit abans.

Y, per més absurda que sembli aquesta explicació feta tant a la lleugera, tant tradicional, podríem dir, no deixa de tenir el seu fons de veritat, com totes les tradicions.
No: la cançó popular,es dir, cada cançó, no es filla de tot-hom, no es obra d’una colla d’il·letrats, no es fruit de molts arbres, sinó d’un sol, d’un poeta més o menys il·lustrat, però poeta a la fi, y bon rimaire quasi sempre; un rapsoda en l’antiguitat, un trobador en l’edat mitja, un aficionat o un veritable mestre més tard. Però aquella cançó, aquella que, inspirant-se en unfet real que interessava a tot-hom, peraquest mateix motiu passava ràpidament a ésser del domini de tot-hom, escrita en forma senzilla, incorrecta potser, mercès a l’espontaneitat y a la premura del temps ab que havia sigut composta,
--mirada tal vegada ab indiferencia pel seu propi autor,-- es trovaba en condicions immillorables perquè tot-hom, homes, dones, criatures, poguessin entendre-la, retenir-la y repetir-la.
Aquestsparàgrafs escrits per un poeta, acaben amb tres conceptes, segons el nostre entendre, essencials per que la música d’arrel popular sigui transmesa i absorbida per grans i petits:

Entendre, retenir i repetir: tres condicions indispensables de transmissió i receptivitat

Si volem que els infants de les nostres escoles, esplais, casals, etc.. facin seves les músiques tradicionals, hi ha d’haver-hiunes condicions que facilitin aquest procés:

Entendre-la. Etimològicament, entendre, vol dir tenir una intenció de..., tendir a....., cercar el propòsit de..., per tant el que vull entendre, està en funció d’aquesta intenció.

L’infant, sigui quina sigui la seva ètnia o cultura, intentarà apropar-se i a tendir cap allò que té més proper: la seva llengua. Per tant és lògic, en un primer...