La crisi de la societat moderna i l'adveniment de la postmodernitat

La crisi de la societat moderna
i l'adveniment de la posmodernitat

Recordo perfectament, als inicis del curs, com s'analitzava que la sociologia va sorgir com
a disciplina per estudiar i intentar comprendre els canvis que l'adveniment de la
modernitat va provocar al món occidental. L'empenta renovadora de la Il·lustració, la raó i
la ciència, en contraposició a la mitologia cristiana i ala societat medieval/tradicional, va
originar tota una sèrie de canvis (Il·lustració, reforma cristiana, revolució francesa,
revolució industrial, capitalisme, etc...) que es condensaven en l'accepció de Modernitat o
societat moderna. El període històric, encara que com ja es va comentar en el seu moment
no és plenament consensuat, podríem establir-ho entre el segle XVI-XVII, amb un apogeu
alsegle XIX i principis del XX.
Com a conseqüència dels efectes de la II Guerra Mundial, el món occidental va haver de
fer front a una reconstrucció i a una recuperació forçada, que gràcies a l'esperit de la
modernització es va poder dur a terme. Va ser el punt àlgid de la destrucció creativa
(Schumpeter), característica de la modernitat, en tant que per a crear alguna cosa nova,
una cosamoderna, cal destruir l'anterior : el món occidental es va haver de construir de
nou en molts sentits. Ara bé, també es marca en aquest punt àlgid l'imparable declivi de la
modernitat : dominada pels poders econòmics i polítics, era esclava dels mateixos, tant en
l'esfera de l'art, la cultura, com de l'evolució social i econòmica. Es feia evident que enlloc
d'oferir cada cop més llibertat alsindividus, com prometia la Il·lustració, els aprisionava
cada cop més en una mena de gàbia de ferro, com deia Max Weber. Semblava que la raó
havia fracassat en el seu objectiu de fer cada cop més feliç a la humanitat a través del
progrés, després de tants segles intentant-ho. No podem negar que la raó va permetre en
el seu moment superar la societat medieval, però no ha pogut substituir la figuradel Déu
que va eliminar.
Ja Durkheim, un dels pares fundadors de la sociologia, parlava al segle XIX que
l'adveniment de la modernitat i la llibertat que duu implícita no només portaria benestar i
progrés als individus, i va encunyar el concepte d'anomia (manca de normes). Aquesta
manca de normes, recordem, elimina els límits del que l'individu pot desitjar, i això
provoca obligatòriament unaelevada frustració. Que la institució central de la societat
moderna ja no sigui ni l'Església ni l'Estat, sinó el mercat disminueix la cohesió social,
creant falses necessitats i encara més desitjos que acomplir (i que potser no es podran
satisfer). No deixa de sorprendre que aquesta visió tan actual la tingués un intel·lectual fa
més de 100 anys ...

Tota aquesta frustració pels propòsitsno acomplerts de la Il·lustració va cristal·litzar en els
moviments contraculturals i anti-modernistes, i en les revoltes del 1968, com a oposició a
la racionalitat tècnica-burocràtica fonamentada en la ciència i la tecnologia, en mans dels
1

poders polítics i econòmics capitalistes. Malgrat que aquest esboç de revolució va
fracassar, va crear les bases per a una evolució cap a una novaforma de modernitat (pel
que fa a la societat) i de modernisme (pel que fa a la cultura). Així doncs, la dècada del
1960-1970 marcaria el final d'una època per iniciar una nova etapa, inicialment coneguda
com a posmodernitat.
Des de llavors, i -de moment- fins el moment actual, als inicis del segle XXI, la crisi del
pensament il·lustrat i els seus valors ha desencadenat una crisi moral aOccident. Ara bé,
que les bases de la modernitat estiguin en procés de superació o eliminació, no significa
pas que ja tinguem un nou esquema de pensament. És a dir, potser ja tenim una
antimodernitat, però encara no es detectat una alternativa a la modernitat, malgrat que el
moviment posmodern la comenci a estructurar.
Malgrat aquesta crisi evident, alguns pensadors creuen que la majoria de...