LES FIGURES RETÒRIQUES

LES FIGURES RETÒRIQUES
a) Figures de dicció
Al·literació: repetició d’un so o més dins un vers o bé dins una seqüència breu.
Ex: Dones amant més que a mi mateix.
Onomatopeia: imitació, mitjançant la fonètica, d’un so o d’un soroll natural.
Ex: Ning- nong, amor
Ning-nong –dic amb veu de campana
Tatuada pel rou.
Paronomàsia: utilització, en un vers o en una seqüència breu, de duesparaules de forma idèntica o molt semblant, però de significats diferents.
Ex: He fet senyor del seny a mon voler.

b) Figures de construcció
Anàfora: repetició d’una o diverses paraules a l’inici d’un seguit de versos o de frases.
Ex: Doneu-me carbons durs i guixos
Lluminosos.
Doneu-me murs de nit a les cuitat
Lunars.
Asíndeton: supressió intencional de les conjuncions que uneixen paraules ofrases, generalment coordinades.
Ex: indecisa, rara, nova
Ara comença la rosa.
Encavallament: trencament de la unitat d’una oració per la pausa llarga a final de vers: l’oració ha de continuar al vers següent.
Ex: l’acàcia plena de lluna
Gemega en la nit d’argent.
el setembre passa amb una
Llarga tremolor de vent.
Enumeració: Acumulació d’una sèrie d’aspectes referits a una mateixa cosa. S’anomenagradació quan apareixen ordenats de més a menys o de menys a més.
Ex: Tenia una esplèndida mata de cabells, d’un daurat fosc, d’una força jove, lluminosa, magnífica.
Hipèrbaton: Alteració de l’ordre gramatical habitual dels elements de l’oració.
Ex: Quan a la falla et miro
De Montjuïc seguda.
Paral·lelisme: Repetició d’una mateixa estructura en dos o més versos, en dues o més estrofes o en dues omés seqüències breus.
Ex: Té un revol triomfal la vívida
Crinera
Té un cos de semidéu l’intrèpid conductor.
Polisíndeton: Repetició d’una conjunció coordinant davant els membres d’una enumeració. És el fenomen contrari a l’asíndeton
Ex: La gran ciutat que talla i
Ascla i serra,
I abat les fites en el món
Poruc…
Quiasme: Repetició d’una mateixa estructura però amb un encreuament dels elementssintàctics. Té una disposició en creu (ABBA), a diferència del paral·lelisme, que té una disposició paral·lela (ABAB).
Ex: Busco en la petitesa infinitud
Com en la infinitud la petitesa

c) Figures de pensament

Antítesi: Relació d’oposició, dins la mateixa frase, de dos mots o dues expressions de sentit contrari.
Ex: És quan dormo que hi veig clar.
Apòstrofe: invocació d’un ser real oimaginari.
Ex: ¿les fuetades t’han ratllat la pell, o potser l’ombra de la reixa?
Epítet: adjectiu que remarca una qualitat que és pròpia del substantiu que acompanya.
Ex: on va aquella vela blanca
Perduda en l’abisme blau?
Exclamació: forma emfàtica d’expressar diversos sentiments. Va acompanyada de signes d’exclamació i sovint d’interjeccions.
Ex: Ai els pobres fossars i els rònecs cementiris
De lesviles humils, dels pobles sense nom,
Que, enllà de les soledats voltades de deliris,
Des dels trens fugitius ha contemplat tothom!
Hipèrbole: deformació de la realitat per mitjà de l’exageració.
Ex: Tronen els canons i,
En la distància,
Esquitxen tot l’espai amb les desferres
D’un poble
Commogut i esporuguit.
Interrogació: presentació d’una afirmació o d’una negació en forma de pregunta. És unainterrogació retòrica quan es formula una pregunta que es deixa sense resposta perquè la porta implícita.

Ex: Saps on és la fageda d’en Jordà?
Ironia: expressió d’una intenció amb unes paraules o uns pensaments de significació diferents o contrària. Es considera sarcasme quan esdevé agressiva, mordaç o cruel.
Ex: Que interessant!
Paradoxa: unió de dues idees aparentment oposades ocontradictòries, però que en el fons expressen quelcom veritable. Una forma condensada de paradoxa és l’oxímoron, quan es presenten dos mots consecutius els significats dels quals s’exclouen mútuament.
Ex: Ser supersticiós porta mala sort
Perífrasi literària: substitució d’una paraula per mitjà d’unes altres que expressen el mateix contingut.
Ex: Dins d’un cau de mala fama
li ensenyen d’alçar la veu
i també...