LLenguatge i realitat en les ciències socials i humanes




LLENGUATGE I REALITAT EN LES CIÈNCIES SOCIALS I HUMANES

La preocupació dels científics socials pel llenguatge i el pensament ve d’antany. Des del segle XIX fins avui les reflexions sobre les relacions entre el llenguatge i el pensament han estat al centre de la major part de les ciències socials. A més a més, probablement és aquest tema el que ha suscitat una aproximaciómultidisciplinària més important.
Els punts de vista que han determinat l’enorme importància de la reflexió sobre les relacions entre el llenguatge i el pensament en les ciències socials es remunten molt temps enrere.
En el segle XVIII es va exposar des de la mateixa filosofia, una tesi que va ser central més tard al llarg del segle XIX. Ens referim a la importància que s’atribueix a la llengua en laconfiguració d’un poble i, més tard, d’una nació.
La reinvindicació d’una part de la lingüística i d’una part de la psicologia que allò que caracteritza l’ésser humà de manera específicament i qualitativa diferent de la resta del món animal és el llenguatge ha significat una infinitud d’investigacions l’objectiu de les quals ha estat mostrar la independència del llenguatge de la resta delsprocessos cognitius i, en concret, del pensament.
La pretensió de reduir el llenguatge a una mera funció de descripció i l’antiga suposició que “dir” quelcom era sempre enunciar alguna cosa i res més que això fou combatida pels filòsofs d’Oxford ..Ells coincidien amb Bertrand Russell ( 1872-1970 ) en un rotund rebuig de la tradició cartesiana i en la necessitat de passar d’una filosofia de laconsciència a una filosofia del llenguatge. De fet, Frege, Russell, el Wittgenstein del Tractatus logico-philosophicus ( 1921 ) i els filòsofs analítics nord-americans trencaren amb la tradició cartesiana I ens feren veure que el llenguatge és pròpiament la condició mateixa del nostre pensament i que, per entendre’l ens hem de centrar en les característiques d’aquell.
El llenguatge, aleshores, no ésuna còpia de la realitat i tenint en compte que el signe lingüístic consta de significant i de significat, cal entendre que aquest no és la cosa externa, el referent sinó una idea, un concepte. A partir d’aquí Ferdinand de Saussure ( 1857-1913 ) afirma que cal estudiar la llengua per ella mateixa sense fer intervenir objectes externs. I desenvolupa la tesi estructuralista.
La hipòtesiestructuralista va conèixer un gran èxit en totes les ciències humanes. Els estructuralistes intenten descriure els fenòmens-textuals, socials, inconscients- explicitant el lloc que ocupen en un sistema. És així que en psicoanàlisi Jacques Lacan ( 1901-1981 ) afirma que l’insconscient està estructurat com el llenguatge. Claude Lévi-Strauss ( 1908-2009 ), de la seva banda, demostra que els processosculturals provénen d’estructures fonamentals que romanen inconscients
La potent crítica antiestructuralista desenvolupada per Noam Chomsky ( 1928 ) i la seva reformulació del programa de la lingüística en termes de lingüística generativa, no tan sols no va atenuar la fascinació que la lingüística exercia sobre les ciències socials i humanes sinó que la va reforçar encara més.
Pel que fa a LudwigWittgenstein ( 1889-1951 ) en Investigacions Filosòfiques (1949 ) rebutjà la idea que, per ser significatiu, el llenguatge hagués de representar una configuració d’”objectes”, una forma lògica que existís al món real objectiu .Afirmà que s’havia equivocat en el Tractatus en intentar imposar al llenguatge una idea preconcebuda en què ha de consistir el significat.
El llenguatge no reflecteix elmón ni té com a únic objectiu descriure el món: no és sinó una forma de conducta entre d’altres, amb pluralitat de funcions: ordenar, descriure, informar, fer conjectures, contar històries ,etc, cadascuna de les quals pot descriure’s com un “joc del llenguatge” ( Sprachpiel). Les proposicions són significatives no perquè siguin només “figures de la realitat”, sinó perquè són expressions...