Llinatge dels Cardona
Páginas: 5 (1234 palabras)
Publicado: 29 de junio de 2014
Llinatge dels Cardona
El vescomtat de Cardona, posteriorment comtat de Cardona i finalment ducat de Cardona, neix a partir del vescomtat d'Osona en el segle XI i fins al segle XVI restarà en mans de la família Cardona.
La tradició, no documentada, situa els orígens de la casa de Cardona, per línia femenina, a partir d'una germana de Carlemany, Argència, casada amb Folc d'Anjou. Aquestaafirmació cal situar-la en el context del dessig d'enaltir la família que tingué lloc, especialment, al segle XVII, per part dels arxivers i historiadors a sou de la nissaga, i més exactament, per part de Bernardo José Llobet, primer genealògeg oficial dels Cardona.
Però és en realitat a inicis del segle X quan els Cardona entren en l'escenari de la història documentada.[1] La família ocupà elcàrrec de vescomtes d'Osona, des del 911 almenys, quan el vescomte Ermemir I apareix mencionat per primera vegada al testament del comte Guifré II de Barcelona, qui el nomena entre els seus marmessors testamentaris. El 986, el comte de Barcelona Borrell II va reedificar Cardona i va posar els seus habitants sota el patrocini del vescomte Ermemir II, net d'Ermemir I, fill de Guadall I i germà delvescomte Ramon I i d'Arnulf, bisbe de Vic i figura notable del seu temps, conseller del comte Ramon Borrell i amic de Gerbert d'Orlhac, el futur Silvestre II, el papa de l'any 1000.
Des de la seva primera aparició documentada, els vescomtes d'Osona-Cardona juguen un determinant paper en la política catalana. Els seus noms apareixen sovint acompanyant als comtes de Barcelona en compres, vendes,plets i donacions que els comtes fan a Osona. El càrrec vescomtal d'Osona-Cardona és, des del 911 un títol associat a la sang d'una mateixa parentela.
Des de la generació del vescomte Guadall I, fins a la de Ramon Folc I sempre hi haurà un vescomte que tingui un germà assegut a una càtedra episcopal catalana. Així, Guisad I d'Urgell era germà del vescomte Guadall I, igual que el bisbe Arnulf de Vicho era dels vescomtes Ermemir II i Ramon I, que el bisbe Eribau d'Urgell o era dels vescomtes Bermond I i Folc I, o que Ramon Folc I i el bisbe Folc II, també germans. El costum successori de la família durant aquestes primeres 4 generacions ha estat ben estudiat:[2] es tracta d'un sistema de successio on els germans de la mateixa generació succeeixen als seus germans majors en el càrregvescomtal, quedant el matrimoni resservat pel darrer hereu, qui és el que transmet, finalment, el càrrec i la totalitat de l'herència als seus successors. Aquest sistema permeté als Cardona incrementar de forma acumulativa el set patrimoni territorial a la Catalunya Central. Ja al segle XI aquest patrimoni s'organitzava al voltant de tres nuclis patrimonials: el nord del comtat d'Osona, la vila de Cardonai el seu territori d'influència, i els castells frontalers ubicats a les dues bandes del riu Anoia. L'administració d'aquest patrimoni implicà la necessitat de desenvolupar estratègies d'organització vinculant la gestió dels castells a famílies de fidels. El 1054 el vescomte Ramon Folc I anomenava ja una llista de "omnes meos castellanos" al seu primer testament conegut. Entre 1054 i 1086 elmateix vescomte organitza un quart nucli patrimonial al voltant del castell de Maldà.[3] Quan finà el 1086 els Cardona senyoreixen sobre més de 25 castells repartits entre aquests 4 espais patrimonials.
Entre el segle XI i el XV, els Cardona –vescomtes, comtes i ducs-, descendents dels primitius vescomtes d'Osona, varen donar al país guerrers i almiralls, erudits, abats, bisbes i cardenals de lacúria romana, diplomàtics i consellers reials.
Els vescomtes d'Osona-Cardona tenien importants castells com el de Tagamanent, El Brull, Savassona -residència de la família-, Rupit i Casserres. La vinculació dels Cardona amb el monestir de Sant Pere de Casserres és molt estreta. Començant amb la intervenció de les vescomtesses d'Osona, Ermetruit i Eugòncia, la majoria de dones de la família...
El vescomtat de Cardona, posteriorment comtat de Cardona i finalment ducat de Cardona, neix a partir del vescomtat d'Osona en el segle XI i fins al segle XVI restarà en mans de la família Cardona.
La tradició, no documentada, situa els orígens de la casa de Cardona, per línia femenina, a partir d'una germana de Carlemany, Argència, casada amb Folc d'Anjou. Aquestaafirmació cal situar-la en el context del dessig d'enaltir la família que tingué lloc, especialment, al segle XVII, per part dels arxivers i historiadors a sou de la nissaga, i més exactament, per part de Bernardo José Llobet, primer genealògeg oficial dels Cardona.
Però és en realitat a inicis del segle X quan els Cardona entren en l'escenari de la història documentada.[1] La família ocupà elcàrrec de vescomtes d'Osona, des del 911 almenys, quan el vescomte Ermemir I apareix mencionat per primera vegada al testament del comte Guifré II de Barcelona, qui el nomena entre els seus marmessors testamentaris. El 986, el comte de Barcelona Borrell II va reedificar Cardona i va posar els seus habitants sota el patrocini del vescomte Ermemir II, net d'Ermemir I, fill de Guadall I i germà delvescomte Ramon I i d'Arnulf, bisbe de Vic i figura notable del seu temps, conseller del comte Ramon Borrell i amic de Gerbert d'Orlhac, el futur Silvestre II, el papa de l'any 1000.
Des de la seva primera aparició documentada, els vescomtes d'Osona-Cardona juguen un determinant paper en la política catalana. Els seus noms apareixen sovint acompanyant als comtes de Barcelona en compres, vendes,plets i donacions que els comtes fan a Osona. El càrrec vescomtal d'Osona-Cardona és, des del 911 un títol associat a la sang d'una mateixa parentela.
Des de la generació del vescomte Guadall I, fins a la de Ramon Folc I sempre hi haurà un vescomte que tingui un germà assegut a una càtedra episcopal catalana. Així, Guisad I d'Urgell era germà del vescomte Guadall I, igual que el bisbe Arnulf de Vicho era dels vescomtes Ermemir II i Ramon I, que el bisbe Eribau d'Urgell o era dels vescomtes Bermond I i Folc I, o que Ramon Folc I i el bisbe Folc II, també germans. El costum successori de la família durant aquestes primeres 4 generacions ha estat ben estudiat:[2] es tracta d'un sistema de successio on els germans de la mateixa generació succeeixen als seus germans majors en el càrregvescomtal, quedant el matrimoni resservat pel darrer hereu, qui és el que transmet, finalment, el càrrec i la totalitat de l'herència als seus successors. Aquest sistema permeté als Cardona incrementar de forma acumulativa el set patrimoni territorial a la Catalunya Central. Ja al segle XI aquest patrimoni s'organitzava al voltant de tres nuclis patrimonials: el nord del comtat d'Osona, la vila de Cardonai el seu territori d'influència, i els castells frontalers ubicats a les dues bandes del riu Anoia. L'administració d'aquest patrimoni implicà la necessitat de desenvolupar estratègies d'organització vinculant la gestió dels castells a famílies de fidels. El 1054 el vescomte Ramon Folc I anomenava ja una llista de "omnes meos castellanos" al seu primer testament conegut. Entre 1054 i 1086 elmateix vescomte organitza un quart nucli patrimonial al voltant del castell de Maldà.[3] Quan finà el 1086 els Cardona senyoreixen sobre més de 25 castells repartits entre aquests 4 espais patrimonials.
Entre el segle XI i el XV, els Cardona –vescomtes, comtes i ducs-, descendents dels primitius vescomtes d'Osona, varen donar al país guerrers i almiralls, erudits, abats, bisbes i cardenals de lacúria romana, diplomàtics i consellers reials.
Els vescomtes d'Osona-Cardona tenien importants castells com el de Tagamanent, El Brull, Savassona -residència de la família-, Rupit i Casserres. La vinculació dels Cardona amb el monestir de Sant Pere de Casserres és molt estreta. Començant amb la intervenció de les vescomtesses d'Osona, Ermetruit i Eugòncia, la majoria de dones de la família...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.