Llingüistica social: comunicació de masses

Lingüística social: comunicació de masses i control ideològic

La comunicació ja no suposa cap problema, avui dia podem copsar el món d’un únic cop d’ull, sense moure’ns ni suar, tot trencant els esquemes de Montaigne qui clamava la necessitat de mirar la poma des de tots els punts de vista per poder veure-la en la seva totalitat. Però el universal filòsof, a dia d’avui, continua tenint raó:ens enganyen. Ens enganyen i ens controlen sense adonar-nos-en. Seguim els esquemes que ens marquen inclòs quan volem trencar amb la norma, i aquest poder, més enllà dels més que coneguts sistemes judicial, policial i de l’exèrcit, el més gran mitjà de coerció de invisibles fils amb el que ens mouen com a titelles, es troba on ens sentim menys vulnerables: en el llenguatge.

Històricament,aquest procés de massificació social neix amb la Guerra Freda, finalitzada la II Guerra Mundial, quan a Europa més internament però amb conseqüències al llarg i ample de tot el globus es respira una situació de crisi social, política i econòmica, i l’únic objectiu immediat és la recuperació del “benestar”. Durant la guerra més que en cap altre moment es fa patent el gran poder mediàtic i ideològic delssistemes comunicatius, tant a efectes propagandístics com informatius, arribant a totes les capes socials tot inculcant-los-hi uns coneixements filtrats de interessos nacionals. L’educació s’estableix també com un mitjà bàsic d’extensió del control social, jugant amb el sector més influenciable i no obstant la base en la qual se suportarà en el futur aquesta nova societat massificada de la quales demana, secretament, coacció i conformisme. Però com diu Blanca Muñoz al número 14 de la revista Nómadas, sense educació la democràcia serà tan sols demagògia, i sense democràcia cultural l’educació es convertirà en un simple procés de formació tècnica que torni a actuar en l’aparició de personalitats incompletes i immadures que, en temps de crisi, seran el substrat de qualsevol políticairracional i autoritària. En aquest aspecte només cal fer un cop d’ull a alguns veïns europeus per adonar-nos que aquestes afirmacions no són tan hiperbòliques com poden semblar a simple cop d’ull (exempli gratia, l’amable política de Silvio Berlusconi de cara als immigrants i la resposta -la crisi torna a empènyer la sortida fàcil de culpabilitzar a altri- cada cop més àmplia de grups xenòfobsradicals).

Així doncs, sense deixar de banda la tradicional persuasió per mitjà de la religió o la violència, que encara s’empra però més sigilosament, els mitjans de comunicació prenen la paraula, i mai millor dit, tant en la oralitat com en l’escriptura (incloent-hi les expressions artístiques i publicitàries). Amb els imparables avenços tecnològics, cada cop més ens trobem amb aquestes expressionsde control (mòbil, Internet, radio, televisió…), i ja fora de la llar ens és impossible no topar-nos amb cap cartell publicitari, papers propagandístics, megàfons, forces de seguretat, als mitjans de transport… ni alçant la vista al cel podem escapar. I és que “los medios modernos de comunicación de masas tienen también efectos cognitivos (sobre la manera de percibir el mundo social mediante lacomunicación de la imagent), culturales (respecto de la socialización producida en el cultivo de las personalidades expuestas a los mensajes de estos medios), políticos (articulando, y a menudo confundiendo, publicidad y propaganda) y desde luego persuasivos”[1], per tant, és obvi comptar amb aquests medis com a potències econòmiques que tenen en les seves mans el poder i el contingut de lesideologies massificades que injecten a l’artèria social, emmotllant-la als seus interessos. Aquesta comunicació de masses està adreçada a un sector ampli de la societat, a una majoria heterogènia, normalment es caracteritza per ser dirigida per un comunicador anònim però sempre estrictament organitzada, i no és perdurable, es perd i renova amb el temps.

Un dels exemples de control mediàtic més...