Mar i Cel

MAR I CEL

ÀNGEL GUIMERÀ

Mar_i_cel_bo_cs5_corre_text.indd 3

10/04/13 10:28

INTRODUCCIÓ
ACTIVITATS

Mar_i_cel_bo_cs5_corre_text.indd 7

10/04/13 10:28

``Àngel Guimerà (1845 – 1924)

Mar_i_cel_bo_cs5_corre_text.indd 8

10/04/13 10:28

L’ autor i la se va è poca
El teatre català de la segona meitat del segle xix
De

l a t r a d i c i ó c o s t u m i s ta aFrederic Soler

En les primeres dècades del segle xix el teatre en català es produïa
bàsicament en l’àmbit particular de les representacions de sala i alcova o com a complement del teatre comercial. Es tractava de peces breus
influïdes en bona part per la tradició dels sainets castellans del segle
anterior que autors com Ramón de la Cruz havien popularitzat a Barcelona, però que participaventambé de la tradició procedent de les
farses medievals. Eren textos de caràcter costumista adreçats a un
públic ampli, que abastava des de la menestralia i les classes populars
fins a alguns sectors de la burgesia, que trobaven en les representacions en cases particulars una forma d’entreteniment indestriable de la
vida social. Aquestes formes teatrals, que ja gaudien de força vitalitat
al llargdel segle xviii, havien evolucionat clarament a principis del
vuitcents. Com assenyala Josep M. Sala Valldaura:

9

El començament del segle xix assenyala un nou tombant dins
la història del teatre breu català, que es caracteritzarà per un cert
abandonament del seu origen farsesc a favor d’una certa imitació dels costums coetanis. La riallada franca i sense embuts deixa
pas, doncs, a un jocmés subtil de relacions interpersonals i socials, que ja no menysprea tant els tipus que són objecte de burla i que incorpora un cert interès pels espais de la quotidianitat.1

[1]

Sala Valldaura, Josep M. (ed.). «Introducció». A: Teatre burlesc català del segle
xviii, Barcelona, Barcino, 2007, p. 27.

Mar_i_cel_bo_cs5_corre_text.indd 9

10/04/13 10:28

MAR I CEL

Josep Robrenyo(1780 – 838) aprofità aquesta aproximació a la realitat
contemporània per introduir el tema polític en el teatre breu. Aquest
simple fet indica fins a quin punt era una forma d’entreteniment d’èxit
i que arribava a capes àmplies de la societat. No és estrany que un
autor com Francesc Renart i Arús (1783 – 1853) donés un important
impuls a obres bilingües que acostumaren un auditori d’extraccióburgesa a valorar la llengua pròpia i serviren de base per a la renovació i modernització de la tradició costumista.2 De maneres diferents,
Robrenyo, Renart i d’altres com Manuel Igual o Ignasi Plana anaren
configurant un repertori que mostrava als espectadors barcelonins el
món i els personatges que coneixien i que, per tant, sentien més propers que els tipus proposats pels sainetscastellans. A poc a poc, les
obres bilingües o en català anaren arribant a les sales de teatre comercial, encara que fos com a acompanyament de peces en castellà.

10

La consolidació d’un públic procliu al teatre en català va afavorir la
dedicació d’autors diversos que progressivament van anar incorporant
les noves realitats socials a les taules dels escenaris. A més, una major
extensió de l’ocihavia facilitat l’aparició i la ràpida expansió del teatre
d’aficionats, uns aficionats que representaven en les obres uns personatges extrets de la seva pròpia quotidianitat. D’aquesta manera es
produí l’evolució de la tradició sainetesca a la comèdia de costums,
a cavall entre les propostes neoclassicistes i les noves formes del teatre
romàntic. En aquest sentit, les obres de Joaquim Dimas,empresari, a
més, del Teatre Odeon, van emprendre un gir important. La seva capacitat d’observació dels costums de la petita menestralia urbana obria
un camí nou. Obres com Les tres Roses o els gelos (1855), Set morts
i cap enterro (1858) o Cap geperut se veu el gep (1860) començaren
a atreure un públic nou.
Aviat se li afegiren escriptors com Josep M. Arnau, que des del 1855
era conegut...