Meditacions metafisiques

Meditacions Metafísiques (Descartes)
Part I
M’he adonat que, des dels meus primers anys, havia admès un munt de falses opinions com a veritables i que allò que he fundat des d’aleshores sobre uns principis tan poc assegurats no podia ésser més que força dubtós i incert, de manera que em calia endegar seriosament un cop a la vida la tasca de desfer-me de totes les opinions que havia admès finsaleshores en la meva creença i començar-ho tot de bell nou des dels fonaments, si volia establir alguna cosa ferma i constant en les ciències.
[Dubtes d’allò que coneixem pels sentits]
He comprovat alguna vegada que aquests sentits eren enganyadors, i és usar la prudència no confiar mai del tot en aquells que ens han enganyat un cop.
[Però, i si estic dormint?...]
Quants cops m’ha passat quesomiava, de nit, que era en aquest lloc, que anava vestit, que era a prop del foc, encara que anava nu dins del llit? Em sembla ara que no és pas amb els ulls adormits que miro aquest paper. Que aquest cap que remoc no està gens endormiscat, que és amb intenció i amb un propòsit deliberat que estenc aquesta mà i que la sento: el que s’esdevé durant el somni no sembla ni tan clar ni tan distint comtot això. Però, pensant-hi acuradament, recordo haver estat equivocat sovint, mentre dormia, per il·lusions semblants. I aturant-me en aquest pensament veig tan clarament que no hi ha indicis concloents ni marques prou certes per les quals hom pogués distingir amb netedat la vetlla del somni, que resto tot astorat, i la meva sorpresa és tal que és quasi capaç de persuadir-me que dormo.
[Sidormim, també hi ha coses certes...]
no conclourem malament aquí si diem que la física, l’astronomia, la medicina i totes les altres ciències que depenen de la consideració de les coses compostes són força dubtoses i incertes; però que l’aritmètica, la geometria, i les altres ciències d’aquesta natura que tracten de coses força simples i força generals, sense fer gaire problema sobre si són a lanatura o no hi són, contenen alguna cosa certa i indubtable. Perquè, tant si vetllo com si dormo, dos i tres sempre sumaran cinc, i el quadrat no tindrà mai més de quatre costats; i no sembla pas possible que aquestes veritats tan aparents puguin ésser sospitoses d’alguna falsedat o incertesa.


[I si hi ha un Déu enganyador?]
Qui em pot assegurar que aquest Déu no hagi fet que no hi hagi capterra, cap cel, cap cos extens, cap figura, cap grandària, cap lloc i que, tanmateix, jo tingui els sentiments de totes aquestes coses, i que tot això no em sembli existir altrament a com jo ho veig? Potser ell ha volgut que m’equivoqui totes les vegades que jo faig la suma de dos més tres, o que compto els costats d’un quadrat.
[El “geni maligne”]
Suposaré doncs que hi ha, no un Déu veritable,que és la font sobirana de la veritat, sinó cert geni maligne, no menys astut i enganyador que poderós, que ha emprat tota la seva indústria a enganyar-me. És per això que em posaré en guàrdia acuradament per no admetre en la meva creença cap falsedat i prepararé tan bé el meu esperit per a totes les astúcies d’aquest gran enganyador, que, per poderós i astut que sigui, mai no em podrà imposar res.Part II
[Punt de partida]
Però hi ha una mena, no sé quina, d’enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo sóc, si ell m’enganya; i que m’enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que desprès d’haver-hi pensat bé i d’haver examinatacuradament totes les coses, cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició "Jo sóc, jo existeixo", és necessàriament veritable.
[Primera veritat: primer principi de la filosofia]
Però jo, què sóc jo, ara que suposo que hi ha algú que és extremament poderós i, si goso dirho, maliciós i astut, que empra totes les seves forces i la seva indústria a enganyar-me? Puc assegurar-me de...