nada

Marc Luque
Narrativa de genere
3r C
01/06/12

Els crancs passegen per l’illa

Després d’enterrar al trastornat enginyer, el qual havia estat mort per les seves pròpies creacions, vaig haverde pensar una ràpida estratègia per defensar-me dels crancs, la qual cosa no va ser molt difícil ja que es trobaven lluitant uns contra els altres; vaig aconseguir construir un bon amagatall des delqual podia observar les lluites i les tàctiques dels crancs. Vaig perdre la noció del temps en aquell racó, vaig perdre les ganes de viure. No sabia que fer per sortir d’aquella illa i, per desgràcia,vaig perdre tota esperança d’aconseguir-ho al veure que el vaixell no va arribar el dia previst.
En un dels moments en els quals observava com lluitaven els crancs, em vaig quedar perplex al veure uncranc; aquell cranc era un ser especial, era una combinació de força i astúcia, era més gran, més ràpid i degut a una transformació extraordinària volava. En aquell moment, vaig percebre el ràpidmoviment de les onades i el so d’una botzina que feia molt que no escoltava.
- Estic salvat! Visca visca!- vaig exclamar. Per desgràcia, vaig veure com el cranc, al qual feia uns instants que haviaobservat tant, es va dirigir cap al vaixell ràpidament i sense deixar-li opció de tornar enrere, se’l va cruspir en un tres i no res, d’una sola mossegada se’l va empassar sencer. El vaixell era la mevaúnica esperança per sortir d’aquesta illa, ja no hi havia res a fer, estava sentenciat, en un moment o altre els crancs em trobarien i em menjarien.
Després de veure aquella catastròfica imatge i veureel meu final tant proper, vaig tenir un moment de lucidesa: vaig pensar que si el cranc s’havia menjat la meva única esperança per sortir de l’illa, llavors el cranc seria la meva nova esperança...Degut a que no tenia res a perdre, vaig apropar-me al cranc i amb molta calma i paciència vaig aconseguir dominar-lo, però això no em va servir de gaire. Al poc temps, vaig percebre que el meu cos...