Nada

1. .Didàctica

La didàctica és una ciència social que es va definir com a ciència durant el darrer quart del segle XX i forma part de la pedagogia. La didàctica, la història de l’educació i l’economia de l’educació són alguns exemples de ciències de l’educació. Per tant, la didàctica és un tipus de ciència que es troba poc controlada. Dins el conjunt de les ciències d’educació, la didàcticaocupa un lloc de normativa-pràctica, és a dir, els coneixements s’utilitzen per millorar els processos d’aprenentatge. La didàctica en sí mateixa no té sentit si no es pot aplicar a l’educació.


La didàctica es dedica al procés d’ensenyament-aprenentatge, afectant més profundament a l’ensenyament. Si no hi ha gent per aprendre no es pot ensenyar, per tant la relació ha d’existir. Durantmolts d’anys la relació era de causa-afecte, actualment la relació no és tan senzilla. Ensenyar bé, no garanteix l’aprenentatge. Les persones tenim l’opció d’aprendre sense un professor davant, per tant l’aprenentatge no va lligat al terme d’escola i professor estrictament, però el paper del professor és important al llarg d’una instrucció determinada.


2. .Aprendre

Aprendre és qualsevolmodificació en qualsevol de les dimensions d’una persona. És una modificació, però no qualsevol, és més un canvi o modificació en aquelles dimensions modificables per l’acció escolar (cognitiva, comportamental i experimental).


o Cognitiva: coneixement de l’escola. Exemple: taules de multiplicar.
o Comportamental: modifica hàbits, actituds i formes d’actuar. Exemple: aprendre acanviar de marxa a un cotxe.
o Experiencial: basat amb el que ha viscut una persona, que forma part de les reaccions diverses situacions (basat amb l’experiència). Perquè la persona pugui evolucionar les modificacions dins les tres dimensions són importants.


El professor ha d’evolucionar dins les tres dimensions a l’alumne. L’aprenentatge requereix:

• Habilitat: no es potdemanar el mateix a tots els alumnes, depèn del grau de coneixement on es trobin.


• Caràcter cognitiu: lligat a la motricitat d’un infant.




• Esforç: s’ha de fer feina sobre el material per aprendre. Lligat a l’esforç es troba la motivació i l’interès. La solució a la poca motivació, és la recerca d’un aprenentatge interessant.

3. .Ensenyament-AprenentatgeEnsenyament: És una acció desenvolupada per produir en algú un aprenentatge. Per ensenyar hi ha d’haver acció, fer alguna cosa. L’acció intencional consisteix en que a vegades es pot ensenyar sense tenir-ne consciència (exemple: de la televisió els nens poden aprendre models de conducta). La feina d’un professor és amb acció intencionada, és a dir, implica una planificació de l’ensenyament. La intenció del’aprenentatge lliga l’ensenyament a qui aprèn. Cada grup d’alumnes és totalment diferent a un altre..


Procés ensenyament-aprenentatge:

1. Procés comunicatiu.
2. Procés sistèmic.

1. Procés comunicatiu: és un procés de comunicació que està format per un emissor, un receptor, un codi, un canal, un missatge i un context.
Professor Alumne
Uncodi és la informació que arriba a través dels sentits. És necessari que aquest codi sigui compartit, és a dir, perquè hi hagi comunicació l’emissor i el receptor han de poder descodificar el missatge que és dóna. Podem trobar diversos codis:
- Codi verbal: missatge escrit o oral.
- Codi no verbal: kinètica (moviments, gestos de la cara), espai, temps (organització). El nostre cos had’acompanyar el missatge, el cos es pot utilitzar per recolzar el missatge verbal. Un exemple són els gestos que es fan amb les mans.
- Codi para verbal: pauses, entonació, volum, velocitat. S’ha de tenir en compte el to de veu, l’entonació, un volum considerable i la importància de marcar una pautes, és a dir, marcar una idea important, recalcar un canvi de tema, proposar una pregunta, etc....