paraules emmetz inades

Obra guanyadora del Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil del Ministeri de Cultura 2011
Obra guanyadora del Premi EDEBÉ de Literatura Juvenil segons
el veredicte del jurat format per: Xavier Brines, Victoria Fernández,
Anna Gasol, Rosa Navarro Durán i Robert Saladrigas.

© Maite Carranza, 2010
www.maitecarranza.com

© Ed. cat.: edebé, 2010
Passeig de Sant Joan Bosco, 62080017 Barcelona
www.edebe.com

Disseny de la coberta: Kira Riera Contijoch
Fotografia: Jupiter Images Corp.

Primera edició en ebook: març 2012
ISBN: 978-84-683-0756-5
Dipòsit Legal: B. 10611-2012

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser duta a terme amb
l’autorització dels seus titulars, tret de les excepcionsprevistes en la Llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos
Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar cap fragment d’aquesta obra. (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45)

A les dones que pateixen

PRIMERA PART
La noia que veia Friends

El dia del meu dinovè aniversari va ser com qualsevol altre.
Jo sabia que era un any més gran, sí, però tant se me’n donavaperquè el balanç d’aquests trescents seixanta-cinc dies que havia de celebrar era exactament equivalent als tres-cents seixanta-cinc
dies cor-responents a l’any anterior. O sigui prescindible. Malgrat tot, vaig intentar trobar-hi la part
positiva i vaig arribar a la conclusió que valia la pena fer anys perquè, si més no, rebria un regal.
Vaig passar, però, de les espelmes, que comportennostàlgia, records i el compromís de ser feliç.
Una estupidesa. No vaig voler donar cap transcendència especial a la data perquè la meva vida no
era per llançar coets. Em vaig arrecerar en la rutina habitual de llevar-me, fer els exercicis de
gimnàstica, dutxar-me, esmorzar, estudiar, dinar, mirar una estona la tele, llegir i esperar la visita
sorpresa amb un somriure. No em va ser difícil, em conformoamb ben poc.
Una setmana abans m’havia demanat si tenia algun caprici, algun desig especial. Sé que estava
dis-posat a comprar-me qualsevol fotesa, un vestit, unes sabates, un iPod. Però jo no volia res que es
pogués pagar amb diners i li vaig demanar que em portés a la platja. El meu somni era llançar-me al
mar des d’una roca, capbussar-me amb els ulls ben oberts, nedar crol fins a quedar-mesense alè i
surar panxa enlaire, al capdamunt de les crestes d’escuma, bressolada per les ones. Volia sentir-me
lleugera, lliscar com un peix i perdre’m en l’horitzó fins que el meu cos blanc fos només un puntet
que esquitxés la monotonia del blau.
Em va dir que potser algun dia, i em va regalar la novena temporada de Friends.
Reconec que em va fer il·lusió.

1. Salvador Lozano
Elsotsinspector Lozano és davant de la porta del pis dels senyors Molina recuperant l’alè. S’ha
posat l’americana grisa, la que va estrenar en el casament del fill ara farà set anys, i la corbata de
seda amb irisacions vermellenques. Se sent encarcarat i de cop i volta li passa pel cap que potser la
corbata és massa virolada. Sempre pateix pel vestuari. En aixecar el braç per prémer el timbre,
s’adonaque li suen les mans. No li agrada visitar gratuïtament la gent, però ha de fer-ho. És una
visita de cortesia. Si no tingués aquest gest, li quedaria la recança d’haver deixat un calaix obert i no
podria dormir a les nits. S’eixuga el palmell de les mans amb un mocador de paper que troba a la butxaca dels pantalons i respira
feixugament. Li ha costat pujar els tres pisos pels quilos de més opels anys, vés a saber, però és un
home resolutiu i per molta angúnia que li faci, vol donar ell mateix la notícia al matrimoni Molina.
No se’n poden assabentar per d’altres i el telèfon, al cap i a la fi, no és altra cosa que un aparell.
Aleshores sí, s’escura la gola, com fa abans d’un interrogatori, i pressiona amb força l’interruptor
del timbre. Se sent responsable del seu cas, es diu...