Pau Vila: La Cerdanya

Paul Vila – La Cerdenya
Amb els seus contrastos de relleu tan acusats, Catalunya és un terrer immillorable per als estudis de geografia regional. En un volum prou escaient sobre la Cerdanya, Pau Vila ens ofereix la primera monografia d'una col·lecció que sota la seva direcció apareixerà a l'Enciclopèdia Catalunya. No podia pas trobar un àmbit més adient dins de les quatre províncies amb l’ànsiad'encetar-la amb un exemple de descripció científica incontestable. Fins i tot qui visita sovint la Cerdanya, sempre experimenta una forta impressió a la vista del panorama que s'albira bo i descendint dels colls d'accés; la individualitat geogràfica d'aquesta depressió interior és tan acusada que li ha permès la subsistència malgrat les vicissituds més singulars de la història. En base a aqueststrets, Vila, coneixedor avesat de l'àmbit, ha portat a terme una recerca personal, aprofundida i meritòria; com a català, ha copsat la originalitat d'aquesta terra catalana. Pel cap baix i pel que fa a la geografia humana, després d'aquesta repassada no crec pas que calgui afegir-hi res més. He provat, però, d'extreure'n els trets definitoris de la Cerdanya: seguint a Pau Vila he vist com se'mformava a carta cabal una visió més actual i més rica d'aquesta comarca subjugant. Malgrat que la seva crítica pot topar amb algunes llacunes, cal tanmateix referir-nos al que resulta novedós i durable.
El fonaments morfològic d’un estudi de la geografia regional sobre la Cerdanya no ha estat fet de manera completa. Els dos primers capítols, fets en col·laboració amb Marcel Chevalier, proporcionenuna síntesi dels coneixements antecedents. Són especialment informatius pel que fa referència al paper de les falles perifèriques en la formació de la plana d'enfonsament, de les falles radials en l'afaiçonament de les valls convergents, i encara dels fenòmens glacials. Però encara caldria classificar rigorosament totes les formes que podem trobar entorn de la plana. Algunes són ben suggeridorescom, posem per cas, les facetes de falla tan ben conservades a les vessants septentrionals del Puigmal. Són molt mal conegudes les circumstàncies en les quals es va produir l'assecament del llac cerdà. Resta encara molt treball per fer malgrat que els nostres coneixements geològics actuals siguin un xic menys sumaris que fa quinze anys.
En l’estat actual de les observacions, el capítol sobre elclima no pot anar més enllà. P.Vila ha espremut tan com ha pogut l’explotació de les dades disponibles. En canvi, s’acusa l’absència d’un capítol dedicat a la geografia botànica. Les notes presentades en la descripció del paisatge, en relació amb la vegetació, són insuficients. El lector pot tancar el llibre i ignorar allò que diu sobre la problemàtica de l’estudi de les associacions primitives dela Cerdanya. La qüestió ha estat resolta per les recerques i les troballes de Henri Gaussen. No es pot pas acusar a Vila d’haver ignorat un llibre el qual va aparèixer alhora que el seu. Però de feia temps que Flahault, i del qual no n’he trobat esment a la bibliografia, havia explicat el trencacolls. Tanmateix, pensant-ho bé, els clímax suggerits per Gaussen—roure de fulla gran i alzinasecundària—per al fons de la plana no desdiuen pas dels trets generals del clima. Però aquest clímax es correspon amb unes condicions ambientals actuals: seria ben arriscat de reconstituir el paisatge de la Cerdanya a l’època de la instal·lació dels humans.
Definides ja les remarques que calia fer sobre la primera part del llibre, hom es troba més a gust per a lloar la segona sense reserves. Vila s'haadonat que els fets de la geografia humana cal contemplar-los no només tal i com se'ns presenten a l'actualitat sinó també en la seva gènesi. Així ha tret molt bon partit d'aquest document magnífic que és l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell. La seva importància ja m'havia semblat prou considerable de fa temps; però des de 1913, els treballs de crítica històrica i filològica de...