psicologia humanista
Páginas: 5 (1163 palabras)
Publicado: 9 de abril de 2013
Introducció:
La psicologia humanista brolla a principis del segle XX quan de la ma de William James, apareix el que ell anomena “empirisme radical”, quan, mitjançant el pragmatisme intenta influir en la reducció de les disputes metafísiques, esdevé un ferm defensor de posicionaments vitalistes. I entén el humanisme com un “mètode” i reivindica la flexibilitat en descriure la riquesa de loreal, encara que es desvirtui en part l’exactitud. Per a ell els coneixements rellevants vindran determinats pels fenòmens purament humans, com ara l’amor, la creativitat, la vitalitat o l’angoixa.
La psicologia humanista rep una forta influença de posicionaments filosòfics, com ara l’existencialisme, que posa l’accent en les experiències vitals dels individus, en la seva llibertat, en certamesura en contra de tecnicismes científics o que pretenguin observar al esser humà con un objecte de laboratori. D’aqui en sortiran una bona part dels principis en que es fonamentarà aquesta forma d’entendre el home, d’aquesta manera, el que sigui més la suma de les parts, que les parts en sí; la consciència i capacitat d’elecció; la intencionalitat, que queda palesa en les expressions creatives detota mena; la consciència, etc. son els fonaments d’aquesta visió que podem dir que s’aixeca damunt la base de que el home es, pel damunt de tot, humà, i la serva dignitat, dignificació i els seu potencial de desenvolupament (individual i col·lectiu) son els factors determinats i determinants de la seva realitat. En aquest sentit Allport assenyala el risc de que una psicologia que cerquiobjectius “científics” no malmeti, justament, el millor del home, com és la seva individualitat i l’experiència individual.
Ja a mitjans segle XX, amb Gordon Allport, i sobretot amb Abraham Maslow i Carl Rogers es consolida la psicologia humanista que l’hem d’entendre com una psicologia que es centre en les qualitats del home, bones per definició. Com deia abans.
Carl Rogers, considera que lespràctiques terapèutiques tenen que sorgir del propi pacient, a qui ell anomenarà “client”, aquesta teràpia no directiva es fonamenta en el convenciment de que dins d’ell mateix hi ha mitjans per l’autocompensació ja que es te una confiança absoluta en les capacitats del client i es aquest convenciment el que ocasiona el rebuig de la figura directiva per part del terapeuta.
Per Rogers el individuneix amb una tendència realitzadora, i el que cal es no malmetre-la, ja que per sí sol (si no hi ha impediments, en la figura d’entorns insalubres) es desenvoluparà correctament, i serà reflexiva i espontània. La pertorbació podrà venir de l’existència d’entorns no apropiats, i es per això que el terapeuta ha d’acceptar al client tal com és, i les qualitats que li caldran serien, d’una bandal’empatia, per poder entendre el que li passa al client, i actuar des de l’autenticitat i amb una congruència amb els seus actes.
Els seus plantejament van ser durament criticats des de diferents òptiques: La absència d’empirisme en les seves pràctiques, la pràctica inexistència de praxis experimentals i un subjectivisme extrem, i fins i tot, un excés d’optimisme en la persona i les sevescapacitacions.
De totes formes es indubtable l’impacte de les teories humanistes en la Societat, sobre tot en la nordamericana. A Europa la “tercera força” encapçalada per Viktor Frankl (del que em sembla que ja he parlat en alguna pràctica, i que va escriure el llibre “El hombre en busca de sentido” que tindria que ser, segons el meu criteri, d’obligada lectura), i les sevesteories sobre la logoterapia (en oposició al psicoanàlisi), i la resiliència en situacions extremes, fins i tot viscudes en primera persona als camps d’extermini nazis, van significar la irrupció de la psicologia humanista al vell continent.
Carl Rogers va néixer el 8 de gener de 1902 a Oak Park, Illinois, un suburbi de Chicago, sent el quart de sis fills. El seu...
La psicologia humanista brolla a principis del segle XX quan de la ma de William James, apareix el que ell anomena “empirisme radical”, quan, mitjançant el pragmatisme intenta influir en la reducció de les disputes metafísiques, esdevé un ferm defensor de posicionaments vitalistes. I entén el humanisme com un “mètode” i reivindica la flexibilitat en descriure la riquesa de loreal, encara que es desvirtui en part l’exactitud. Per a ell els coneixements rellevants vindran determinats pels fenòmens purament humans, com ara l’amor, la creativitat, la vitalitat o l’angoixa.
La psicologia humanista rep una forta influença de posicionaments filosòfics, com ara l’existencialisme, que posa l’accent en les experiències vitals dels individus, en la seva llibertat, en certamesura en contra de tecnicismes científics o que pretenguin observar al esser humà con un objecte de laboratori. D’aqui en sortiran una bona part dels principis en que es fonamentarà aquesta forma d’entendre el home, d’aquesta manera, el que sigui més la suma de les parts, que les parts en sí; la consciència i capacitat d’elecció; la intencionalitat, que queda palesa en les expressions creatives detota mena; la consciència, etc. son els fonaments d’aquesta visió que podem dir que s’aixeca damunt la base de que el home es, pel damunt de tot, humà, i la serva dignitat, dignificació i els seu potencial de desenvolupament (individual i col·lectiu) son els factors determinats i determinants de la seva realitat. En aquest sentit Allport assenyala el risc de que una psicologia que cerquiobjectius “científics” no malmeti, justament, el millor del home, com és la seva individualitat i l’experiència individual.
Ja a mitjans segle XX, amb Gordon Allport, i sobretot amb Abraham Maslow i Carl Rogers es consolida la psicologia humanista que l’hem d’entendre com una psicologia que es centre en les qualitats del home, bones per definició. Com deia abans.
Carl Rogers, considera que lespràctiques terapèutiques tenen que sorgir del propi pacient, a qui ell anomenarà “client”, aquesta teràpia no directiva es fonamenta en el convenciment de que dins d’ell mateix hi ha mitjans per l’autocompensació ja que es te una confiança absoluta en les capacitats del client i es aquest convenciment el que ocasiona el rebuig de la figura directiva per part del terapeuta.
Per Rogers el individuneix amb una tendència realitzadora, i el que cal es no malmetre-la, ja que per sí sol (si no hi ha impediments, en la figura d’entorns insalubres) es desenvoluparà correctament, i serà reflexiva i espontània. La pertorbació podrà venir de l’existència d’entorns no apropiats, i es per això que el terapeuta ha d’acceptar al client tal com és, i les qualitats que li caldran serien, d’una bandal’empatia, per poder entendre el que li passa al client, i actuar des de l’autenticitat i amb una congruència amb els seus actes.
Els seus plantejament van ser durament criticats des de diferents òptiques: La absència d’empirisme en les seves pràctiques, la pràctica inexistència de praxis experimentals i un subjectivisme extrem, i fins i tot, un excés d’optimisme en la persona i les sevescapacitacions.
De totes formes es indubtable l’impacte de les teories humanistes en la Societat, sobre tot en la nordamericana. A Europa la “tercera força” encapçalada per Viktor Frankl (del que em sembla que ja he parlat en alguna pràctica, i que va escriure el llibre “El hombre en busca de sentido” que tindria que ser, segons el meu criteri, d’obligada lectura), i les sevesteories sobre la logoterapia (en oposició al psicoanàlisi), i la resiliència en situacions extremes, fins i tot viscudes en primera persona als camps d’extermini nazis, van significar la irrupció de la psicologia humanista al vell continent.
Carl Rogers va néixer el 8 de gener de 1902 a Oak Park, Illinois, un suburbi de Chicago, sent el quart de sis fills. El seu...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.