Que sigui la meva ànima

Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d'una corda ben tensa.

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritmefeixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l'hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!

Senyor, ¿Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s'afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies,els delers, els neguits,
el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies…
Jo vull ésser com tu, o corda que diries
que sempre et polsen uns mateixos dits.

Gener del 1937

VOCABULARI

ENGAVANYAR: Impedir a algú, la roba que porta, els moviments, privant-ne la llibertat.
REBLAR: Doblegar la punta d’un clau que sobresurt de la superfície on està fixat perquè la subjecti millor o perquè nopugui fer mal.
TORCA: collaret format per un gran anell obert de metall.

CONTINGUT

Aquest poema sembla la continuació del que acabem de llegir “Dolç àngel de la Mort”. Cal fixar-se que el primer acaba amb la paraula “ànima” i aquest continua amb aquesta paraula. Però hi veiem un canvi d’estat anímic. En el primer volia morir i en aquest hi trobem un jo líric que vol viure d’una determinadamanera. El poeta es vol treure de sobre aquesta manera de ser seva plena de dubtes i torbacions i li demana a Déu, a un Déu absolut, si li pot donar prou fermesa per no deixar vèncer-se amb facilitat. Li agradaria poder dir tot el que realment sent sense haver d’amagar res.
Una vegada més hi apareix el tema de la mort, encara que aquí no esdevé el tema central del poema. Aquí el que expressasobre la mort és que vol oblidar-se’n, no vol estar pensant-hi constantment, perquè això li provoca aquesta sensació d’inseguretat, d’inestabilitat.
I tot això ho fa a partir d’una analogia amb la música. Ja en el primer vers es fa palès aquest fet on ens presenta les regles del joc del poema “que sigui la meva ànima la corda d’un llaüt” on hem de fixar-nos que la cesura que hi ha en el vers separaels dos termes de la comparació. I tria el llaüt com un símbol clàssic de l’harmonia. Si en una pintura clàssica hi apareixia un llaüt amb una corda trencada volia dir el trencament d’un estat de benevolència. Aquí la corda del llaüt no està trencada sinó que el jo líric la compara amb la seva ànima i l’enfronta a dos estats: la corda fluixa, la seva vida real, la seva manera d’enfrontar-se almón, i la corda tensa, és el que anhela, el que desitja. Una corda del llaüt que fins i tot esdevé personificada quan el jo líric s’hi dirigeix al final del poema. Si fem el recorregut de les enumeracions que se li atorguen a aquesta corda veiem que primer ens diu que sigui “igual i tensa”, després “invariable” i “immensa”. En el següent vers la corda ha de ser “greu” i “constant” per acabarl’estrofa referint-se una vegada més a la corda “tensa”. En aquesta estrofa tots els adjectius expressen imatges del desig del jo líric perquè la seva “ànima”, el seu estat d’ànim, vagi en una sola direcció invariable i perdurable en el temps, vagin a la immensitat de l’absolut simbolista. Aquest és el seu desig però no la seva realitat on trobem les següents enumeracions referides a la paraula corda:“fluixa”, “vençuda”, que “vibra malament”, “feixuc, engavanyat, lent, àtona, corrompuda”, “desafinada”, “muda”. Tots aquests adjectius tenen una connotació negativa, insinuen una vida turmentada, angoixant, plena de dubtes. És el que poeta no desitja. Utilitza tantes enumeracions per mostrar-nos una realitat sensorial al més pur estil del seu referent en aquest poema que no és altre que Carles...