Reacció Contra El Teatre Clàssic: Teatre Èpic I De L'Absurd

5.3 Reacció contra el teatre clàssic: teatre èpic i de l'absurd


Durant tot el segle XX es produïx una constant renovació de les tendències escèniques, dominades fins a eixe moment per un teatre de tall realista i naturalista. Eixa renovació teatral no va en una única direcció, sinó en diverses. Mirem d'esquematitzar-les:

1. El teatre realista i naturalista.
El teatre realista inaturalista és la tendència teatral contra la qual s’alcen totes les altres tendències teatrals, però el teatre naturalista va continuar fent-se durant tot el segle XX; serà el teatre més comercial, el de més èxit entre el públic burgés. La teoria escènica d’aquesta tendència es pot definir per la “cerca de la naturalitat”. El teòric més destacat d'aquesta tendència teatral i el seu gran innovador ésConstantin Stanislavski.

2. La reacció antinaturalista entre 1900 i 1950.

Teatre simbolista. El teatre simbolista pretén crear en l’escena atmosferes poètiques, suggerir misteris, expressar el que la realitat amaga darrere de la seua aparença. Autor i teòric de referència és Meyerhold.

2.2. Teatre expressionista. Es tracta d’una tendència que busca presentar una realitat distorsionada,deformada. Un dels autors destacats d’aquesta manera de reacció antinaturalista és, sens dubte, Valle Inclán, especialment amb els “esperpents”.

2.3. Teatre surrealista. Pretén trencar amb el teatre realista per mitjà de la introducció de l’il·lògic, de l’absurd i l’irracional. El surrealisme teatral s'inicia amb els muntatges de Jean Cocteau.

2.4. Teatre polític o èpic. Molts autors delsegle XX conceben el teatre com un mitjà per a transformar la societat, per a expressar una concepció dialèctica de la vida i el món. Hi destaquen Erwin Piscator i Bertold Brecht.

2.5. Teatre de la crueltat. Antonin Artaud, el seu principal representant, proposa un teatre elemental, màgic, en què queden al descobert els sentiments i els desitjos inconscients.

3. El teatre de l’absurd.Tendència teatral que té el seu origen a França a partir de la dècada dels 50 amb autors com Eugene Ionesco, Samuel Beckett i Jean Genet.

4. Teatre experimental. Inclouríem ací un conjunt de tendències que continuen la recerca de noves formes dramàtiques al marge del que és el teatre comercial.


5. El teatre èpic: Bertold Brecht

Bertolt Brecht va nàixer a Augsburg l'any 1898. Va estudiarliteratura, ciències naturals i medicina, i va participar en la Primera Guerra Mundial com a sanitari. Va començar a ser conegut amb Tambors en la nit (1922). A partir del 1924, va viure a Berlín, ciutat on va treballar com a dramaturg, i on va tenir lloc la primera representació del seu gran èxit, L'òpera de tres rals (1928). El 1933 Brecht i la seua segona esposa, Helene Weigel, van viure l'exili perdiversos països. Aquesta va ser l'etapa més productiva de la seua vida: Terror i misèria del III Reich, La vida de Galileu, Mare Coratge i els seus fills, La bona persona de Sezuan o El cercle de guix caucasià. Acusat d'activitats antinord-americanes, torna a Europa, primer a Suïssa i després a Berlín Est, on va fundar una companyia de teatre pròpia, el Berliner Ensemble, i on es va dedicar a ladirecció dramàtica i a la creació poètica fins a la seua mort, l'agost del 1956.
El teatre de Brecht s’alinea en la tendència experimental del teatre alemany de començaments de segle, iniciada per l’expressionisme dramàtic i culminada en els muntatges revolucionaris d’Erwin Piscator. Els muntatges d’aquest director teatral, amb qui va col·laborar Brecht, van traure el teatre del seu realismedecimonònic per a donar-li totes les dimensions del cinema i de la pintura moderna.
Després d’una primera etapa de caràcter expressionista i d’intenció crítica antiburgesa, Brecht va aconseguir el primer gran èxit el 1928 amb L’òpera de tres rals, amb música de Kurt Weil. En aquesta obra va portar a la pràctica la seua concepció del teatre èpic, amb la qual rebutjava l’emoció romàntica i la...