Redacció

UN FINAL FELIÇ


Feia olor a nou, o almenys em feia pensar que no feia res allí. Assentada davant aquell noi, mirant-lo de dalt a baix intentant fer veure que no tenia por, que no havia cap buitdins meu. Ell també em mirava, però de manera diferent, només perquè jo era la pacient i ell, el metge. Que estigués allà aquella tarda, no era bona senyal. D’una altra part m’alegrava. Des d’aquellmatí que em van fer les anàlisis no em sentia sola, ningú em feia el buit, ningú em feia sentir inferior. És com si tot des d’aquell dia hagués canviat a bo, però com totes les coses han de tenir laseva part negativa, i en aquell assumpte, la negativa superava la positiva de tirada. Suposo que m’havia d’afrontar a la realitat, amb un càncer de pit diagnosticat. No em venia de nou, la meva mare esva morir del mateix, feia més o menys 2 anys, quan tan sols jo tenia setze anys, i jo, que faria ara? Estava en plena edat de viure la vida, una noia que tenia divuit anys, sense cabell per lluir,sense un pit, què seria de mi? Ara ja ho entenc tot. La gent em mirava i devia pensar, pobra noia... Feia pena a tothom? I ell? On era? A què esperava a trucar per a veure com estava? Suposo que també lifeia por... Quina pena, feia fàstic, si volien m’ho podien dir a la cara, ho acceptaria, preferia que em diguessin que feia respecte, que no pas que fossin hipòcrites amb mi. Doncs sí, als pocs diesvaig perdre aquella cabellera que em penjava fins a mitja esquena. La quimioteràpia em feia por, no volia morir sola. No tenia ningú al meu costat. A la setmana vaig ingressar a l’hospital, massa durper a mi. Cada dia l’havia de passar sola, no tenia cap visita de cap amiga. I elles on eren? Què s’havia fet d’elles? Mai ningú no em contestava cap pregunta, no em resolien els meus dubtes, teniamitja vida allà a dalt amb la meva mare, i mitja aquí sola, abandonada de tothom. Elles encara tenien una raó per estar separades, mai els havia explicat res dels metges, només perquè no m’agafessin...