Redaccion

El 7 de setembre del 2009, a les quatre de la tarda, estavem a casa, quan justament desprès d'haver dinat, la meva parella va tindre una sensació molt dolenta, "va trencar aigües", era un moment denervis i de no saber reaccionar, però, crec que les ganes de veure el meu fill, em van donar forces per controlar la situació. Sense nervis, vam agafar tot el necessari per marxar cap a l´hospital.Eren les cinc de la tarda, quan la meva parella estava dintre de l'hospital. Vint minuts mes tard, el doctor em va comunicar que hauríem de passar la nit a l'hospital, perquè el meu fill estava patinti seria un part complicat. Desprès de sis hores d'angoixa i sofriment, el doctor em va traure de la sala i em va dir que no calia patir, perquè la cos millorava per moments, però seria un procésbastant lent.
Vaig passar tota la nit despert, nerviós i bastant preocupat, per la situació en que es trobava la meva parella, era una sensació dolenta i a la vegada d'alegria. La cosa semblava queanava be, fins que es va començar a notar molts dolors, "les contraccions", que la tenien dolorida, seguidament li van injectar l'epidural.

L'esgotament cada vegada era mes horrorós, era normal, de lescinc de la tarda que no havia pogut descansar, ni menjar. Finalment, a les vuit del matí, el doctor va decidir, que ja era hora de traslladar a la sala de part.
El doctor, em va comunicar, que jo nopodia estar present a l'hora del part perquè era complicat.

Assegut amb una cadira, durant una hora aproximadament, quan ja em van començar a tremolar les cames, vaig sentir com plorava el meufill, va ser increible la sensació de sentir-lo, em costava respirar dels mateixos nervis.
Seguidament, va vindre una enfermera a comunicarme, que ja era el moment d'entrar a la sala a veure el meufill.

Em vaig queda sense paraules, al veure el meu fill als braços de la seva mare, no vaig poder evitar les llágrimes d'emoció.
Va ser un procés llarg i difícil, peró al final tot va sortir be,...