Reflexió De Fragment: El Mago Sin Magia

Reflexió d'un fragment del “mago sin magia ” de Mara Selvini Palazonni

Assignatura: Orientació personal, acadèmica i professional.
Profesor:
Alumna: L.

Mara Selvini Palazonni ens parlà, en el petit fragment del llibre “el mago sin magia”, sobre el paper que se'ls atorga als psicòlegs dins l'àrea educativa, que s'espera d'ells/es. Primer de tot voldria destacar que en tot moment elfragment fa referència al psicòlegs de fa temps, ocupant les tasques que aquí a Espanya desenvolupa el psicopedagog als centres. Tenint clar això, m'agradaria comentar les demandes que podem veure al fragment i que és poden dividir en tres àmbits. Ara les exposaré en manera de preguntes o afirmacions que pensaria la persona en cada àmbit.

Professorat/ director (centre):
Què té l'alumne/a i que s'hade fer?
Com solucionaràs el “problema del alumne/a” , per poder tornar a la normalitat?.
Jo he actuat bé mentres he intentat solucionar el problema, veritat? (busquen la seua aprovació i absolució de tenir res a vore en la dificultat del individu).
He fet bé de portar-lo/la.
S'encarrega vosté de “curar-lo/la” o ajudar-lo/la, ja em dirà quan està bé.
Tu ets el/la que sap del “tema”, jo depencde tu i no puc fer res més.

Família:
El meu fill/a no té res.
El meu fill/a no té res, el problema és del centre o professors/mestres .
Què té el meu fill/a? (quan acceptem que passa alguna cosa)
El problema que té no és greu, o és temporal.
Solucione el problema que tinga el fill/a, ho deixo en les seues mans.
Jo no tinc res a veure en el problema del meu fill/a, no he de canviar res.Jo ho he fet tot bé.

Alumne/a:
Jo no tinc cap problema, ho creuen els professors o els pares.
Jo no tinc cap problema, la culpa és dels altres: pares, professorat, sistema educatiu...
Dis-me que he de fer o decideix per mi.

Amb aquestes exigències exposades, podem veure que bàsicament s'acut al psicopedagog quan és necessita ajuda, però sempre esperant que aquest ens solucione algunproblema, dificultat, dubte..., creient que mai som pacients ni que en tenim la culpa, i espereant no haver de posar de la nostra part per a aconseguir alguna cosa.

Jo no he tingut la sort de treballar en centres desprès d'haver acabat d'estudiar, però m'agradaria intentar relacionar aquestes demandes amb les actuals (utilitzant de base el que vaig poder apreciar quan feia el pràcticum a infantil ola meua vida escolar en secundària).

Sobre el món del professorat que he pogut observar de manera més propera, penso que aquests continuen buscant en el psicopedagog les respostes. Quan tenen davant seu algun alumne/a amb alguna dificultat i no poden resoldre-la amb els seus propis recursos, és quan acudeixen al que ells anomenen els “experts”. Les demandes exposades en aquest puntcoincideixen bastant en la realitat, tot i que hi ha alguns punts que no (els remarcats en verd). Durant la meua estada al pràcticum a l'aula teníem un infant que presentava molts problemes conductuals (tant a casa coma l'escola), la tutora treballava de manera cooperativa amb el psicopedagog i un psicòleg extern del centre, per poder canviar les coses. La tutora és preocupava per ajuda a produir els canvisen la conducta de l'infant, no esperava que els altes ho solucionessen a soles, i jo crec que aquest és un dels punts més diferents avui en dia als centres. Tant mestres com professors no esperen del psicopedagog que els “arregle” al individu, sinó que participen en aquest procés per a que és puga donar a lloc, ja que creuen que ells/es si han d'intervenir també.

Per una altra banda, elspares/família, també mantenen demandes similars, però en alguns casos he vist com si s'adonen de la importància que tenen ells sobre els infants. Seguint amb el cas comentat en les meues pràctiques, la mare del infant sempre tenia en compte la importància de la continuïtat que mestra, psicòleg i psicopedagog li aconsellaven fer a casa, a més de tenir sempre en ment que a casa s'havien de canviar...