Reflexió Sobre Toquio Blues, Haruki Murakami.

Toru Watanabe, un protagonista inquietant...

Quan vaig triar “Tòquio blues” ni molt menys m'imaginava que aquest llibre em faria rumiar tant. El complicat del llibre, segons el meu parer, no éstant el text en sí, que és ràpid i fàcil de llegir, sinó el tractament que fa Haruki Murakami dels seus personatges. Aquests, o si més no la majoria d'ells, són solitaris i amb alguna que altrapeculiaritat que va més enllà del simple fet de ser un tret diferencial. Cada un dels individus que l'autor ens presenta té una manera d'entendre les relacions socials i la vida que converteixen la històriaen un relat inquietant i, en algunes ocasions, fins i tot, surrealista. De tots els misteriosos personatges del llibre, però, el que més m'ha portat de bòlit ha estat en Toru Watanabe, el protagonistaprincipal.

Aparentment, en Toru és un jove normal, enamorat de la xicota d'un amic difunt. Aparentment, és un estudiant universitari solitari i un pèl egoista. Però les aparences enganyen; Amesura que va avançant la història descobrim un noi sensible, empàtic, insegur, feble i turmentat. En Toru basa la seva vida en un amor pràcticament impossible, la qual cosa l'inclina cap a un dia a diafosc i monòton. Cada vegada, quan sembla que comença a sortir-se'n, una mala notícia o un fet inesperat fan que el seu camí doni un bolc irreparable. Sorprenentment, però, i malgrat totes les cruesesper les quals passa, en Toru segueix amb la seva vida com si res: a la universitat, treballant a la botiga, sortint amb en Nagasawa... De fet, el seu caràcter i la seva manera d'actuar romanenimpassibles al llarg de tot el relat, i precisament això és el que converteix en Toru Watanabe en un personatge surrealista. Només en una ocasió veiem com el món li cau a sobre: amb el suïcidi de la sevaestimada Naoko. Tant sols després d'aquest fet veiem com ell perd el control i les regnes de la seva pròpia vida: se'n va lluny, ho abandona tot, deixa de menjar, de parlar i de cuidar-se... Però això...