Reflexions D Una Intervencio

REFLEXIONS D’UNA INTERVENCIÓ

Cap a la una del mig dia, tinc coneixement que hi ha hagut un accident d’avió. M’interesso per saber on ha sigut i quan m’assabento que ha estat a França em relaxo, no perquè no m’importi la gravetat del fet, si no per què des de que estic a emergències tinc una alerta al meu cap, no ho puc evitar. De sobte esbrino que ha estat un avió que sortia del Prat i m’adonoque deuen anar espanyols en l’avió, que hi deuen haver víctimes familiars.
Per no destorbar a ningú, envio un e mail a emergències dient que estic pel que faci falta, ja que és la manera que em sembla menys invasiva i alhora em permet comunicar que estic disponible. Truco al pare dels meus fill perquè els havia d’anar a buscar a la tarda ja que els tinc en custòdia compartida i el meu marittreballa tota la tarda i tota la nit, per tant no els pot anar a buscar. El pare dels meus fill em diu que tranquil·la, que faci, que no em preocupi de res (ell estava al cas que això podia passar algun dia) i actua de la millor manera que ho podia fer. M’activen als 10 minuts... La cara em bull i no puc evitar posar-me nerviosa, tot i que no ho expresso. Dic a la feina que he de marxar, que m’hanactivat, sabien també que podia passar això...
Pujo al cotxe i respiro abans de posar-lo en marxa per gestionar les meves emocions que en aquell moment em costaria descriure-les amb paraules però són molt fortes. Truco al meu marit, em diu que desapareixi tranquil·la, que demà s’ocupa de tots els nens i que m’estima molt. Penso: tranquil·la, has de conduir, passar per casa un moment per recollirl’acreditació i algunes coses més...
Mentre condueixo penso en la motxilla que havia de tenir preparada i que durant un temps vaig tenir, però que amb el canvi de casa deu estar a l’habitació dels trastos i les caixes que encara tinc per col·locar. Sort que quan vaig començar el trasllat vaig agafar l’acreditació i la vaig guardar amb els documents importants per no extraviar-la. Intento recordar lallista de coses que havia de dur a sobre, intento visualitzar-la... Carregador, aigua, alguna cosa per menjar, mòbil carregat (ai! El poso a carregar al cotxe), alguna cosa d’abric còmoda, un mocador pel coll... Ho intento ordenar en el meu cap per quan arribi a casa agafar-ho tot i no tenir que començar a buscar.
Quan ja tinc clar què agafaré i on és cada cosa, començo a pensar com he arribat finsaquí, com he estat capaç de ficar-me en aquest “merder”, si seré capaç de fer-ho bé, si em bloquejaré, si gestionaré bé tot això...
Quan arribo a casa està el meu fill gran, té setze anys. Li explico el que hi ha i que els seus germans petits estaran amb el pare per més comoditat de tots. Em dona una abraçada, em diu que li vagi dient com estic i, també que no em preocupi de res, que ell s’ocupadel que faci falta.
De casa meva a l’aeroport hi ha deu minuts en cotxe. Truco a la Montse i li dic que a on haig d’anar exactament. Terminal 2, no he entès el demès que m’ha dit, només he entès això i que la truqui quan arribi. Arribo al pàrquing i penso que si puc no la torno a trucar, prou atabalada deu anar com per ocupar-se de mi. De seguida m’adono d’on haig d’anar, mossos i periodistes emdonen la pista per saber a on m’he de dirigir..
Em trobo a tot l’equip... Hi ha nervis... Hi ha molta gent, no sé qui és familiar i qui és treballador d’alguna cosa excepte els que van amb armilla o uniformats... Estic una mica perduda i em limito a escoltar... Ens donen les últimes informacions, són poques i confuses, sembla que derivaran als familiars i tripulació de la companyia a diferentshotels. A tot això encara no he entrat a l’edifici on es suposa que estan els familiars, no m’imagino com deu ser, què viuré allà... Sembla que al final, com que la gent no vol marxar en lloc, hem d’entrar...
Hi ha una sala amb molta gent, em costa de descriure el que sento... M’impressiona que amb tanta gent el silenci estigui present, pensava que hi hauria molt xivarri però no, la gent parla...