Resultat de les enquestes.



1.4 Esperanto avui
2 Ús oficial i reconeixement d'organismes internacionals
3 Característiques
3.1 Classificació genètica
3.2 Alfabet
3.3 Fonologia
3.3.1 Consonants
3.3.2 Vocals
3.4 Exemples etimològics
3.5 Exemples de text
3.6 Frases d'ús corrent
4 Evolució de la llengua
5 Esperanto en l'educació
5.1 Acreditació
6 Comunitat esperantòfona
6.1 Geografia i demografia6.2 Activisme esperantista
6.3 Cultura esperantòfona
6.3.1 Cinema
6.4 Ciència
6.5 Política
6.5.1 Problema lingüístic
6.6 Mitjans de comunicació
6.7 Religions i sectes
6.7.1 Homaranisme
6.7.2 Fe Bahà'í
6.7.3 Espiritisme
6.7.4 Moviment Raëlià
6.7.5 Testimonis de Jehovà
7 Notes
8 Referències
9 Vegeu també
10 Bibliografia
10.1 Obres generals
10.2 Història
10.3 Diccionaris i lèxics10.4 Aprenentatge
10.5 Apologètica
10.6 Testimonis
11 Enllaços externs
Història[modifica | modifica el codi]


L. L. Zamenhof, iniciador de l'esperanto.
Article principal: Història de l'esperanto
El doctor Zamenhof va desenvolupar l'esperanto a la darreria de la dècada de 1870 i el començament de la de 1880. La llengua nativa de Zamenhof era el rus, però també parlava jiddisch,[4] polonès[5] ialemany amb fluïdesa. Va aprendre francès, llatí, grec, hebreu i anglès. Va escriure una gramàtica del jiddisch (la primera escrita per un jueu). De llengües com l'espanyol, l'italià[6] i ellituà en va tenir coneixements bàsics.
A Białystok, la vila natal de Zamenhof, hi vivien molts pobles i s'hi parlaven diverses llengües, com ara l'alemany, el rus, el polonès o el jiddisch —que era àmpliamentmajoritari—, la qual cosa dificultava la comprensió, fins i tot en les situacions més quotidianes. Com que Zamenhof considerava que la inexistència d'una llengua comuna era la raó principal dels conflictes entre diferents nacions, va començar a treballar, quan era estudiant, en el projecte d'una llengua de convenció capaç de resoldre el problema lingüístic. Caldria que fos distinta de les llengüesnacionals, neutral i fàcil d'aprendre i per això acceptable per tots com a segona llengua. Una llengua apresa al mateix temps que les nacionals i usada en situacions en què s'han de comunicar diferents parlants de diferents cultures o nacions. La va anomenar Lingwe Uniwersala. El seu pare el va fer prometre que deixaria de treballar en el seu idioma i es dedicaria als estudis. Zamenhof se'n va anara Moscou a estudiar medicina. Segons alguns biògrafs, en una de les visites al seu poble va descobrir que el seu pare havia cremat tots els manuscrits del seu projecte. Zamenhof es va posar aleshores a reescriure'l, afegint-hi millores i fent-lo evolucionar.
Després de deu anys de treball, que Zamenhof va passar traduint literatura a l'idioma i escrivint prosa i versos originals, la primera gramàticade l'esperanto es va publicar a Varsòvia, en rus, el 26 de juliol del 1887, en un llibre anomenat Lingvo Internacia, que entre els esperantistes es coneix com Unua Libro.[7] Tenia 40 pàgines, coberta i un full solt i incloïa:
Pròleg (28 pàgines), on hi havia els primers textos en esperanto:
Parenostre
Fragments de la Bíblia
Model de correspondència
Mia penso, poesia original
Poesiade Heinrich Heine, traduïda de l'alemany
Ho, mia kor', poesia original
Vuit targetes amb la promesa d'aprendre la llengua si deu milions de persones feien pública la mateixa promesa
Lliçons de lingvo internacia, que consistien en l'alfabet de l'esperanto i 16 regles bàsiques de gramàtica i de sintaxi (6 pàgines)
Diccionari internacional-rus (947 mots) (en full a part) amb la frase introductòria següent(rus): «Tot el que està escrit en la llengua internacional, es pot entendre amb l'ajut d'aquest diccionari»
Durant els anys següents se'n van fer edicions en hebreu, alemany, polonès, francès i anglès.
Expansió inicial[modifica | modifica el codi]


Mapa d'associacions d'esperanto a Europa el 1905.
El nombre de parlants va créixer ràpidament en les primeres dècades, sobretot a...