Resumen: llengua dels valencians

LA LLENGUA DELS VALENCIANS
-M. Sanchis Guarner-
OBLIGATORIETAT DE LA LLENGUA AUTÒCTONA
L'home forma part d'una família, d'un país i d'una època. El vincle entre l'home i la terra no és un relació de causa a efecte sinó d'estímul i reacció. L'home primitiu és un animal errant. La civilització no avança fins que l'home posa arrels en la terra cultivada.
El patriotisme, com tots els sentimentssuperiors, necessita de conreu. L'envaniment patriòtic no és ni elegant ni intel·ligent, és l'actitud que més dificulta qualsevol millorament. Més fecund és un patriotisme ensems crític i resignat.
La personalitat d'un poble, la defineix la conjunció de factor geogràfics, històrics, econòmics i culturals. L'expressió més sensible del particularisme d'una col·lectivitat, de la seua personalitatdiferenciada, és la llengua pròpia. La llengua no és tan sols un sistema de signes útils per a comunicar, sinó que és també una xàrcia on són preservades les més entranyables formes de vida i de pensament de cada comunitat cultural. L'idioma autòcton és un fet històric-cultural que cada poble ha elaborat per al seu ús comú i privatiu, és un dels trets principals de la deixa intel·lectual que haheretat. Com que hem nascut a València, som valencians. Com a tal tenim una personalitat ben definida amb una cultura pròpia i un idioma autòcton. “La llengua dels valencians és el valencià”.
Parlar d'una manera peculiar significa pensar d'una manera privativa, i pensar d'una manera privativa significa concebre la vida d'una manera pròpia. La llengua i el pensament són lligats indissolublement, il'extermini d'una llengua vol dir també l'extermini de la cultura de la qual la llengua és l'expressió.
És un fet dolorós que hui, molts joves valencians no parlen no utilitzen la seua llengua autòctona perquè els seus pares (normalment coneixedors del valencià) no els l'han ensenyada.
Fa més de quatre-cents anys que un sector important de valencians no estima la llengua pròpia. Açò es degut entred'altres a gent que creu és més culte utilitzar el castellà, altres que pensen que com que el món avança cap a la unitat i el valencià és una llengua minoritària cal deixar-la a banda, i fins i tot gent que utilitza el valencià per a la família i amics i el castellà per a les relacions socials.
Tots devem esforçar-nos, permetran la depuració i el refinament de la llengua dels valencians per aforçar la no desaparició de la cultura valenciana.
DEL NOM I LA UNITAT DE l'IDIOMA
El valencià és una variant regional de la llengua que, a més de la major part del nostre Regne de València, es parla al Principat de Catalunya, a les Illes Balears, a quasi tot el Departament Francés dels Pirineus Orientals, a les Valls d'Andorra, al marge oriental d'Aragó i a la ciutat de l'Alguer de l'illa deSardenya.
El nom de llengua catalana s'accepta en totes les regions on es parla menys en la nostra comunitat on ens resistim a nomenar-la llengua catalana.
La reticència dels valencians és a adoptar el nom de catalana per la seua llengua, però no a acceptar la unitat lingüística de València, Catalunya i Mallorca, comunitat d'idioma evident que cap valencià no ha negat mai. El mot “català” és ladenominació que en el camp científic rep el nostre idioma, és una paraula relativament moderna i la seua etimologia és encara molt discutida. El Libre dels Feyts o Crònica de Jaume I designa la nostra llengua amb les denominacions de nostre llatí i romanç pla.
La denominació de la nostra llengua que va tenir més acceptació, fou precisament la més inexacta i inadequada, la de llengua llemosina.Posteriorment, en iniciar-se la decadència de la nostra literatura, quan es relaxava l'arranjament de la llengua i s'aprofundien les diferencies regionals, el mot “llemosí” començà a canviar de sentit, i passà a designar la llengua antiga dels nostres autors clàssics.
En el segle XVII Marc Antoni Ortí, el cronista de les festes commemoratives del Siglo Quarto de la Conquista de Valencia, deia que...