Tòxic, redacció lliure Català

TÒXIC
Vaig arribar a ser molt feliç al seu costat. Tots aquells petits contes de fades dels que sempre ens parlen quan som petits poden arribar a existir, però els mil finals feliços que tant ens agradava llegir i que llegíem una vegada rere l’altre no són tant fàcil de fer realitat.
La meva relació amb en Jan havia començat molt ràpid i els primers mesos van ser com un somni, suposo que comtotes les relacions, però amb ell era diferent. Era com un somni borrós, un dia em llevava i ell m’havia pintat el món ple de colors, però pel contrari, un bon dia em llevava i no hi era, m’ho havia pintat tot amb blanc i negre. Jo volia acceptar que era feliç amb ell perquè no em volia ni podia imaginar una vida sense el Jan al meu costat. Recordo perfectament un dia, per exemple, que em vaigaixecar al dematí ben d’hora perquè no podia dormir i em vaig trobar una carta que hi deia que m’estava esperant un dia fabulós i ple de sorpreses, sorpreses que m’havia preparat ell exclusivament per a mi. Aquests petits detalls eren característics d’ell, em feia sentir plena al seu costat, em feia sentir la noia més guapa i més preciosa d’aquest món, la noia més afortunada de totes. Tots aquestsmoments d’il·lusió màxima i d’estimació infinita em feien sentir com si pogués tocar el cel amb un salt, com si pogués tenir-ho tot a las meves mans, però només amb ell al meu costat. Podria dir que ell era imprescindible a la meva vida perquè quan un dia no hi era no em podia ni aixecar del llit, no em sentia jo mateixa. Jo era com era perquè ell era tot el que jo volia. No necessitava res més.Tota aquesta relació que tenia amb el Jan, com he dit abans, també tenia moments que no vull recordar. Quan ell no se sentia bé, també em feia sentir malament a mi. Moltes vegades no sabia mesurar les seves paraules per dir-me les coses. Sempre aconseguia el que volia perquè jo, fos com fos, sempre em rendia als seus peus. Era orgullós i això em feia mal a mi. Havia d’anar-li sempre al darrereperquè si no hagués estat per mi, tota aquesta petita història no hagués tocat ni el primer record. Jo sabia que ell tenia aquest caràcter i vaig aprendre a controlar-lo amb el temps, vaig aprendre a reconèixer les formes que tenia de parlar-me i vaig saber com actuar en cada una de les circumstàncies de perill a las que em vaig haver d’exposar.
Tot anava com en una línia recte, ja no hi havia altsi baixos a la nostre relació. Ell havia fet un esforç per canviar i m’intentava demostrar dia a dia que havia canviat i que ho seguiria fent fins que jo estigues conforme amb la seva actitud. Llavors ja si que em sentia alliberada i feliç d’haver deixat enrere els entrebancs que podíem haver tingut mesos enrere. Era una persona nova, i m’estimava. M’estimava més que mai, em feia sentir bé. Ensdonàvem amor mútuament, l’un a l’altre. Semblava que la seva mala actitud no hagués de tornar més, que tots els mals records s’haguessin esfumat.
Tot i haver canviat la seva actitud, jo seguia depenent molt d’ell i deixava de fer moltes coses per ell. No acabava de gaudir al cent per cent la meva joventut, els meus 17 anys que eren importantíssims en la meva vida. Érem ell i jo. Ningú més. Al llargdel temps això va acabar sent un problema perquè cada cop que intentava sortir amb les amigues tornava a sortir el seu caràcter protector, no em deixava. Deia que jo era seva i de ningú més. Que cap altre noi em podia veure vestida d’aquella manera, de sortir de festa. Deia que no em podia vestir tant sexy per anar pel carrer camí a la discoteca. Un altre cop em tornava a fer sentir malament i emtornava a prohibir de passar-m-ho bé, i jo un cop més em tornava a quedar tancada a casa sola i infeliç.
Va ser un divendres, quan portàvem ja tres anys compartint les mateixes idees i els mateixos moments, tres anys junts dia si i dia també, tres anys compartint les nostres vides, quan vaig decidir acabar amb tot allò i quan vaig decidir dir-li-ho. Vaig intentar fer-ho amb les paraules més...