Temples

Índex

1. Introducció.
2. Món antic: Egipte.
3. Món antic: Pròxim Orient.
4. Món antic: el temple de Jerusalem.
5. Món clàssic: Grècia.
6. Món clàssic: Roma.
7. Cloenda.






















1. Introducció.

Què és un temple? Un temple és, en primer lloc, un edifici sagrat, consagrat al culte d’una divinitat, concebut en general com a habitaclepermanent o lloc de manifestació temporal d’aquesta divinitat, que hi és sovint representada
amb una imatge. Aquesta és la definició de la Gran Enciclopèdia Catalana, la qual considerem funcional i poc reeixida per poder realitzar una aproximació realista a la relació simbòlica entre el fet religiós i els temples.
El temple és, a parer nostre, l’expressió física del fet religiós, una geografia sagradaon la comunicació entre els Déus i els homes és possible, un espai tridimensional on les diferents cosmovisions del món prenen la paraula.
El fet religiós és l’impulsor de la creació de l’arquitectura monumental, de la qual els temples formen part. Aquest fet religiós neix amb els canvis produïts en el neolític (tecnològics, mentals, socials, etc.) produïts pel pas d’una economia predadora a unaeconomia productora farà uns 10000 anys; encara que els primers testimonis són anteriors, de fa uns 40000 anys quan l’home comença a mostrar preocupació per dipositar i protegir les restes dels seus morts, per tal que els animals no se les mengessin. Aquesta preocupació religiosa és el primer símptoma de l’existència d’un canvi de mentalitat que porten a l’home a tenir consciència d’ell com aindividu, individu que reflexiona i que crea les primeres obres artístiques per donar fe de les seves vicissituds (ex: art rupestre). Els enterraments esdevenen rituals simbòlics del pas de l’home a altres esferes, i guanyaran en complexitat amb el pas del temps, creant les primeres mostres de l’arquitectura monumental: les tombes.
És amb l’aparició de l’agricultura que l’home neolític fa un pasendavant, transformant els seus universos imaginaris i espirituals donant forma a un nou model mental: el discurs mític. Aquest discurs és d’una importància cabdal per poder entendre el fet religiós com a motor de la creació artística, ja que el discurs mític modela en l’home noves creences religioses que el portaran a idear concepcions i percepcions innovadores de l’espai.
Mircea Eliade,historiador de les religions ens explica al seu llibre El mito del eterno retorno (Madrid, Alianza, 1972) aquestes concepcions de l’espai; essent la concepció de l’oposició de dins/fora la més interessant per nosaltres.
Per l’home del neolític el món real consisteix en l’espai limitat on viu: la casa, el poblat, camps, etc. Espai concèntric de l’oposició dins/fora. El de dins, on es viu i es treballa, ésl'ordre, la civilització, la humanitat per antonomàsia, el cosmos; el de fora, que roman més enllà de la zona on hom desenvolupa la vida, és l'estranger, el caos, la barbàrie, la bestialitat, el desordre còsmic. El món de fora és la negació del món de dins, allò que no ha de ser.

L'espai de dins s'organitza religiosament al voltant d'un nucli, un centre, que, puix que es tracta de l'eix del'espai vital en la seva totalitat, constitueix un centre del món. Es tracta d'un lloc carregat de sacralitat, on se celebren les cerimònies religioses i el culte als avantpassats, perquè és allà on s'estableix el contacte entre els humans, els éssers transcendents i els difunts.

Dos paràmetres defineixen aquesta concepció del temps d’aquest discurs mític:

- La integració: L'ésser humà mític,contempla l'espai com una cosa sagrada. Tota intervenció en l'espai, tota edificació o manipulació comença amb un ritus previ per a demanar autorització als déus o a la natura. L'ocupació de l'espai es fa per consentiment de l'espai mateix, entès com a manifestació del tot. Per això, l'ésser humà mític s'integra en l'espai amb el seu permís.

- L’arquetip: A les societats de discurs mític...