Teoria Cientifica

La deriva continental: Des de la prehistòria, la cerca de minerals metàl·lics va proporcionar als miners un ampli coneixement empíric de l'estructura de l'escorça terrestre: la forma en què diferentsroques es disposen en estrats una damunt d'una altra, la possibilitat que les vetes minerals s'obrin pas a través dels estrats, i així successivament.
Però el fundador de la geologia com a ciènciava ser James Hutton, que va treballar a Escòcia durant la segona meitat del segle XVIII. Les seves idees van ser desenvolupades al segle XIX per altres precursors. Les seves investigacions van entraren conflicte amb les creences més establertes sobre l'edat de la Terra i les forces que l'havien modelat. Segons l'opinió predominant, la història geològica només podia interpretar-se com una successióde catàstrofes, entre elles, el diluvi universal en temps de Noé.
No obstant això els nous geòlegs eren partidaris del «uniformisrme» que establia que la història de l'escorça terrestre podiaexplicar-se senzillament per l'acció contínua i summament perllongada de les forces corrents de la naturalesa.
Encara que només fora per les dificultats que plantejaven els viatges, els primers geòlegssolien restringir els seus estudis a les petites zones que tenien al seu abast, però alguns estaven disposats a pensar a escala planetària.
A partir de 1600, quan els mapes del món van començar a sermés exactes, els geògrafs van advertir que la costa occidental d'Àfrica podia encaixar amb la costa oriental d'Amèrica com dues peces d'un gegantesc trencaclosques. Aquest fet suggeria, de manera moltgeneral, que en una època molt remota els dos continents atlàntics havien estat units i que des de llavors s'havien anat separant. Aquesta hipòtesi va ser formulada de forma més concreta pel científicfrancès A. Snider-Pellegrini en 1858; mig segle més tard, H.B. Baker va presentar la seva teoria segons la qual fa 200 milions d'anys tots els continents havien ocupat el lloc de l'Antàrtida i des...