Teories De L'Educació

Al llarg de la història les teories de l’educació han anat evolucionant en funció dels interessos de les societats, de la política i dels ideals de cada moment. Des de Plató fins a l’actualitat, diferents autors han defensat les seves teories envers l’educació, criticant les escoles i els models d’educació i proposant alternatives per tal de millorar. Moltes d’aquestes teories han servit perquègeneracions posteriors remodelessin les relacions educador - educand i forgessin noves metodologies didàctiques que ajudarien a evolucionar les persones i les seves relacions humanes. A continuació, ens centrarem en quatre autors destacats dins els moviments educatius als que pertanyien i que van fer aportacions essencials per la història de l’educació.

John Dewey

Al començament del segle XX,va sorgir el moviment de l’escola nova en oposició a l’ensenyament de l’escola tradicional. Dins aquest moviment, que reclamava una nova educació i que defensava la pedagogia activa, cal emmarcar John Dewey (1859-1952). Filòsof, pedagog i psicòleg nord-americà , va ser imprescindible amb la tasca de basar la pràctica educativa en evidències empíriques, és a dir, resoldre els problemes del’educació a través de la ciència. Dewey entén l’educació com un procés de comunicació amb un sentit social i fonamenta la pedagogia en l’experiència del nen que acabarà sent un bé comú. En el capítol VII, La concepción democrática de la educación de la seva obra Democracia y educación, Dewey reflexiona sobre les teories educatives d’ autors anteriors com Plató, Rosseau o Pestalozzi arribant a la conclusióde que l’ideal democràtic de la educació podrà vèncer, quan l’Estat l’entengui i el promulgui com a tal. Considera l’educació com una alliberació de les capacitats individuals en un creixement progressiu dirigit a fins socials.

Seguint amb el capítol VII, Dewey no és tant crític amb l’escola concretament com els altres autors, però si amb la societat i amb l’Estat. Segons Dewey, el governinflueix al poble amb la seva capacitat de temor, educa a pocs com a dominants i la resta queden dominats impedint la barreja social i l’abolició de les barreres classistes. L’autor defensa l’equitat educativa de manera que tothom tingui les mateixes oportunitats per al desenvolupament de la seva carrera acadèmica i així, tingui una visió de futur no vetada per la classe social a la qual pertany.D’aquesta manera, no s’utilitzaria l’educació com a instrument d’explotació d’una classe per a una altra. Dewey proposa la modificació de les idees tradicionals de cultura, matèries d’estudi i mètodes tradicionals d’ensenyament i disciplina per a convèncer els joves de que el millor lloc on quedar-se és l’escola fins que siguin experts en les seves pròpies carreres econòmiques i socials.

Per l’origenpragmatista i per la seva confiança en la ciència per la resolució dels problemes educatius, Dewey pertany a la pedagogia de la recerca-acció[1], la qual promou uns programes escolars més ajustats a la pràctica.













Antón Semiónovitx Makarenko

Antón Semiónovitx Makarenko (1888-1939) va ser el màxim representant de l’educació socialista, sostinguda en el marxisme i en lesaportacions de Karl Max i Frederich Engels sobre l’educació i com s’havia de sistematitzar per tal que fos a l’abast de tothom. Per a entendre les raons de Makarenko i les seves obres cal tenir en compte el seu context social i polític. Va néixer a Ucraïna, va viure la revolució russa en primera persona i es va fer càrrec d’un reformatori de menors, el qual va ser el motor inspiratiu de les sevesobres literàries envers la pedagogia. En la tercera Conferència i sota el títol Disciplina, Makarenko reflexiona sobre la disciplina, com el resultat de l’educació i sobre el règim, com el mitjà per a realitzar-la, creant un autèntic i rigorós manual sobre l’educació. Makarenko, defensor del règim soviètic i impulsor de la disciplina conscient, expressa la necessitat d’educar els individus...