Teoria De L'Educació

PAC 2: Anàlisi de les Teories de l'educació

Antinomia

És una contradicció entre dos principis racionals, en pedagogia les diferents teories es dirimeixen, principalment, entre: educador / educand, societat / individu, heteronomia / autonomia i com a síntesi de totes elles llibertat (educand) / autoritat (educador).

Pedagogia perenne

Per aquesta, la tradició és el motor i la fontd’inspiració de l’educació, una tradició que s’alimenta pel bo i millor de les aportacions occidentals, que Soler i Vilanou sintetizen en 3 pilars: “Jerusalem, Atenes i Roma –és a dir, la tradició monoteista jueva, la filosofia grega i els valors del cristianisme- configuren un ethos sobre el qual s’aixeca una pedagogia perenne que emfatitza el paper de la persona”.
Per aquesta pedagogia el subjecte,l'educand, com a preocupació de l'educació en qualitat de portador i transmissor d'una tradició i el destí  i l'educador com l'agent educatiu. Aquesta pedagogia ha rebut altres qualificatius, com ara els d’educació clàssica o tradicional, i també autoritària, pedagogia autoritària, per sobre de la llibertat de la persona, en els seus potencials i les seves decisions, però l’objectiu perennefocalitza l’atenció en la perpetuïtat, en el manteniment d’uns valors absoluts. Es centra principalment en l'individu, per sobre de la societat, per poder recuperar uns valors perduts i es basa en una pedagogia heteronòmia, en contra de l'autonomia i la independència de la persona, guiada per la voluntat d'altres persones.

Pedagogia performativa

Són aquelles que l’educació s’orienta decididamentenvers els productes o resultats dels educands. Els principis rectors d’aquesta pedagogia són l’eficàcia i la rendibilitat, és a dir, dosificar l’esforç en funció dels mitjans disponibles i dels objectius per assolir. Posa més èmfasi en el pol de l'educador que en el de l’educand, de l'autoritat i de l'heteronomia que en els altres. Del que es tracta és de "performar" la conducta de l'individu ambfins socials, però l'important és la conducta individual, més que la social.
La pedagogia preformativa no dóna importància a la llibertat i/o felicitat de l’educand dins del procés de l’educació, sinó que dóna més importància a que l'educand mostri un determinat comportament, el qual l'educador el marca, l’educador en aquesta pedagogia és una figura autoritària. L’educador en aquest cas no pensa ono li interessa el que pensi el subjecte, sinó el què realment és important són els resultats que mostra aquest. És una pedagogia instructiva, per sobre de l'educativa, ja que la seva finalitat és la producció de l'educand.

Pedagogia hermenèutica

L’educació és un fenomen que s’explica per la posició que educador i educand tenen en un context social, cultural, lingüístic i polític limitathistòricament. En aquesta pedagogia pren força l’idea de “l’altre”, és a dir, tant important es l’educand com l’educador, són dos iguals, tos dos tenen coses a dir. L'èmfasi està en el diàleg com a mètode de reflexió per tal d'entendres, per tant es potencia, la creació de la identitat de l'educand. En aquesta predomina la llibertat vers l’autoritat, ja que tant l’educador com l’educand tenen cosesa dir i tant l’un com l’altre mereixen ser escoltats. Una pedagogia genuïnament hermenèutica és la pedagogia intercultural, que aposta decididament per la construcció del coneixement a partir de les aportacions singulars i particulars de cada participant. Per aquesta pedagogia, per una banda, hi ha una manca d’autoritat o, per l’altra, les fonts d’autoritat són múltiples i sovint discrepants, ique el punt de trobada s’ha de renegociar en el dia a dia amb el compliment de dues normes d’autoritat, el reconeixement de l’altre i del diàleg. Emfatitza l’individu per sobre la societat, ja que aquest té coses a dir i l’autonomia té un gran valor envers l’heteronomia

Pedagogia postestructuralista

En aquesta pedagogia és inevitable el pes de la cultura en les decisions de les persones i...