Tirant Lo Blanc

Tirant lo Blanc
Joanot Martorell
Tirant, un dia, anant a la porta de la cambra de la Princesa, va trobar-se Plaerdemavida i va demanar-li què feia la Princesa. Ella va respondre això:
—Ai, beneit! Per què voleu saber què fa la meva senyora? Si haguéssiu vingut més
aviat l’hauríeu trobada al llit. I si l’haguéssiu vista així com jo l’he vist, us asseguro
que la vostra ànima seria ara en laglòria perdurable. Vós sabeu que allò que s’estima,
com més es veu més es desitja. Per això crec que mirar és un plaer més gran que no
pensar. Entreu, si voleu, ja que ja està vestida amb el brial. [...]
—Donzella —va dir Tirant—, us prego gentilment que em vulgueu dir de veritat si
la senyora Emperadriu o qualsevol altra persona de la qual m’hagi de recelar, és,
per mala sort meva, aquí dins.Per això us demano consell i ajuda, que no em podeu
denegar.
—Jo, a la vostra senyoria —va dir Plaerdemavida—, no li diria mai una cosa per
altra, ja que el càstig seria igual per a tots dos: a vostra mercè per venir i a mi per
deixar-vos entrar. Jo sé molt bé que la Princesa no vol que l’amor que vós li teniu
passi sense cap mèrit. Però com que sé el gran apetit que teniu per una cosa, quesé que desitgeu, m’agradaria ajudar-vos, perquè sé molt bé que qui desitja i no pot
satisfer el seu desig viu en pena. I cap cosa no es perd més fàcilment que aquella,
l’esperança de la qual no podrà tornar.
Llavors Tirant va entrar dins la cambra i va trobar-se la princesa que aguantava els
seus cabells daurats embolicats en una mà. Quan ella el va veure, li va dir:
—Qui us ha donat el dretd’entrar aquí? Sapigueu que això d’entrar a la meva
cambra sense el meu permís no és convenient, ja que si l’Emperador ho sabés et
podria acusar de deslleialtat. Et demano que te’n vagis, ja que el meu pit tremola
per temoroses sospites.
Però Tirant no es preocupà per aquelles paraules de la Princesa, sinó que es va acostar
a ella, la va prendre en braços i la va besar moltes vegades, als pits,als ulls i a la boca.
I totes les donzelles col·laboraven quan veien que Tirant jugava d’aquella manera
amb la seva senyora; però quan ell li posava la mà sota la faldilla, totes corrien a
ajudar-la. Mentre estaven totes enmig d’aquests jocs i aquestes burles, van sentir que
l’Emperadriu arribava a la cambra de la seva filla per veure què feia. Però amb tots
aquells jocs no la van sentir finsque no va ser just a la porta de la cambra.
Ràpidament, Tirant es va estirar a terra, totes les donzelles el van cobrir tirant-li
roba per sobre, i la Princesa, finalment, s’hi va asseure al damunt. Feia veure que es
pentinava. La senyora Emperadriu es va asseure al costat, i va anar de poc que no
s’assegués sobre el cap de Tirant. Només Déu sap quanta por a la vergonya estava
sofrint Tirant!Però va haver d’aguantar l’angoixa una bona estona, mentre mare
i filla parlaven de les festes que s’havien de fer, fins que va aparèixer una donzella
amb un llibre d’hores. Llavors, l’Emperadriu es va alçar i es va apartar cap a un racó
de l’habitació per dir les seves oracions. La Princesa, però, no es va moure ni un pèl,
ja que tenia por que si ho feia l’Emperadriu podia veure Tirant. QuanCarmesina es
va acabar de pentinar, va posar la mà sota la roba i va començar a pentinar Tirant, i
ell a cada moment li besava la mà i jugava a prendre-li la pinta. I estant amb aquesta
angoixa, totes les donzelles, dissimuladament, es van posar davant l’Emperadriu, i,
llavors, sense fer gaire soroll, Tirant es va aixecar i se’n va anar amb la pinta que la
Princesa li havia donat.
Quan vaser fora la cambra pensant que estava segur i que ningú el descobriria,
tot d’una va veure venir, directes cap a la cambra de la Princesa, l’Emperador i un

1

cambrer. Quan Tirant els va veure arribar per una gran sala, no les va tenir totes, i
no va trobar cap altre remei que tornar a entrar ràpid a la cambra de la Princesa.
Llavors li va dir:
—Senyora, quin remei em donareu?...