Trastorno de personalidad










SEMINARI 5
Pràcticum Avançat II




Escola Superior d’Infermeria del Mar Pràcticum Avançat II Professor: Antonio Rafael Poyato Alumne: Natalia Rafecas Jaen Data d’entrega: 10/03/2014














Introducció
En aquest relat tenim com a objectiu reflexionar sobre els trastorns de personalitat, pertant, he escollit l’únic cas que he pogut presenciar sobre aquest trastorn durant la meva setmana a la UH80. Es tracta d’una noia de 18 anys que ingressa fa un mes a la unitat d’aguts de psiquiatria per ideació autolítica i conductes autodestructives. El seu diagnòstic encara no és clar que es tracti d’un TLP, ja que també refereix clínica psicòtica, però es va retirar la medicació antipsicòticaperquè creien ja de ben segur que es tracta d’un cas de trastorn límit de personalitat. Per la realització d’aquest relat he fet una recerca bibliogràfica en diferents metacercadors com Medline o Scielo utilitzant les paraules clau “infermeria” “trastorn límit de personalitat” “abordatge”.

Desenvolupament
Sobre aquest tipus de trastorn hem sorgeixen infinites preguntes per reflexionar, jaque, no entenc molt bé els criteris per diagnosticar un trastorn de personalitat i sobretot, l’abordatge que s’ha de realitzar sobre els pacients que presenten aquest tipus de trastorn. Començant pel principi, García López i cols defineixen la personalitat com “una construcció multifactorial dinàmic amb un component biològic i un component ambiental interrelacionats. És a dir, la personalitat constad'una part heretada o genètica (el temperament) i una altra social i ambiental (el caràcter). Posseeix característiques tan oposades com ser individual (idiosincràtica a la persona) i social (aprèn de l'entorn i l'entorn d'ella), estable durant l'existència de l'individu però alhora facilitant l'adaptació d'aquest a l'entorn”(1). Per tant, entenc que es la forma de percebre i interaccionar amb elnostre entorn, la qual cosa pensem de nosaltres, o almenys com ens veiem, el control dels nostres impulsos i com manegem les nostres emocions i afectes. Això normalment varia, fluctua segons les circumstàncies, però quan es presenta de manera rígida i inflexible, sense adaptació als canvis que hem d'experimentar qualsevol persona, llavors estem davant un trastorn de personalitat.
Quan parlem detrastorns de personalitat, com ja vàrem comentar durant el seminari, el DSM-IV(2) inclou deu tipus de trastorns dividits en tres clústers, aquesta divisió està basada en els trastorns que fenomenològicament parlant són similars o els seus criteris és sobreposen: Trastorns de la personalitat estranya i/o excèntrica (clúster A), trastorns de la personalitat dramàtica/erràtica (Clúster B) itrastorns de la personalitat ansiosa/inhibida (Clúster C). En el nostre cas en concret, parlarem de el trastorn límit de personalitat, inclòs en el clúster B.
El trastorn límit de personalitat es va reconèixer com a malaltia al segle XIX, quan Stone al 1990 el definia com ”el límit entre la psicosi i la neurosi”(3). En algunes contribucions anteriors que he consultat van reafirmar aquesta distinció i vanfer èmfasi en què el seu sentit d'identitat és feble però, no
1
obstant això, es conserva la capacitat per avaluar la realitat. De fet, Critchfield KL i cols concretaven sobre els tres components clínics principals que presenten: “Primer, un inestable sentit del jo amb dificultats en les relacions interpersonals; segon, la impulsivitat, i tercer, la inestabilitat afectiva.”(4)

Aleshores,perquè es tan complicat diagnosticar un TLP? Per la bibliografia consultada, arribo a la conclusió de que la complicació és dona perquè els símptomes del TLP sovint es superposen amb altres condicions de salut mental d'un adolescent comú i resulta difícil fer un diagnòstic definitiu abans de l'edat adulta i també, perquè es pot confondre amb un trastorn associat, que generalment són els trastorns...