Un Cuento

SULTAN, UN GOS?

A voltes pense que vaig caure d'una altra galàxia, doncs hi ha històries que encara que semblen fantàstiques a la meua semblar poden ser del mes certes. A continuació us vaig a explicar una història i vosaltres decidireu si és creïble o increïble.
Fa molts anys, en un poble xicotet de tan sol cent habitants, on tothom es coneixia i quasi tots eren família. Aquest poble lesseues cases eren xicotetes, totes pintades de blanc i blau, els seus carrers eren estretes i estaven sense asfaltar.
En aquest poble vivia una família, molt humil composta pel pare, que era el pastor del poble, s'encarregava d'alçar-se molt primerenc, passar pels diferents corrals del poble, arreplegar el bestiar i portar-ho a la muntanya. La mare, una senyora baixeta i regordeta, era la ques'encarregava de les faenes de la casa i de la cura de l'hort familiar. I els seus tres fills: Miguel d'11 anys un xic bru, alt i molt prim; Rosa la filla de 10 anys, era una xiqueta baixeta i gordita com la seua mare i amb una llarga cabellera negra i per ultime Julián de 8 anys, un xiquet delgaducho i que quasi sempre anava amb ferides, doncs era molt atrevit. En la família hi havia un altremembre, encara que aquest no era humà, era el gos Sultà, sempre acompanyava al pare a la muntanya, i li ajudava en el treball del pastoratge.
Els dies passaven i les estacions, però un bon dia , les coses no van començar bé; com sempre el pare anava a alçar-se per a desdejunar i anar-se a treballar, però alguna cosa ocorria.
-María, veuen.- va dir el pare.
_Que passa Juan?- va dir la mare.
_ Nosé, ajuda'm a alçar-me. Que no puc- va dir el pare
_ com que no pots? Haver-hi 1,2 i 3. Ufff no puc. Va dir la mare.
_ María, què em passa?- va dir el pare.
_No sé, caldrà cridar al metge._ va dir la mare
_ I el treball?_ va dir el pare.
_ Iran els xiquets, no et preocupes Miguel ja és major. Tu descansa.- va dir la mare.
La mare va ser a la cambra dels xiquets, i cride a Miguel.
_ Miguel,desperta.. Desperta als teus germans, avui portéu vosaltres el bestiar a la muntanya, doncs el teu pare aquesta malalt.- va dir la mare.
Miguel va despertar a Julián i a Rosa, es van vestir i van baixar a desdejunar.
_ Fills, el vostre pare no es troba bé. Així que deveu agafar al bestiar i anar a la muntanya. Però no us allunyeu molt i al capvespre torneu. – va dir la mare
Els tres es vanalçar i es van anar cap a la porta del carrer, i en arribar a la porta Miguel es gire , i cride al gos..
El gos, s'alce del seu racó, i es va anar cap a la porta. Els quatre van eixir al carrer i es van dirigir cap a la quadra, on es trobava el bestiar. En la porta estava un home major, amb una boina. Quan va veure als quatre dirigint-se cap a va posar una cara de sorpresa i va dir:
_Però on creeuque aneu?_ va dir l'home.
-Doncs mire, Don José, el meu pare aquesta malalt i avui traurem nosaltres el bestiar- va dir Miguel.
_Com, No sou una mica joves?- va dir l'home.
_No, ja tinc vuit anys.-va dir Julián.
L'home va somriure i va dir:
_Bé, però aneu amb compte, sembla que va a ploure.- va dir l'home.
Don José, va obrir la porta, i de seguida Sultà va començar a bordar i va posar albestiar en fila i tots van començar a caminar cap a la muntanya. El dia passava tranquil, però de sobte van començar a arribar uns núvols negres, el dia es va convertir en nit tancada; trons i llampecs van començar a veure's a la part alta de la muntanya. Tots van començar a córrer pujol a baix. Però de sobte Sultà es va posar molt nerviós, no parava de bordar. Però els xiquets seguien corrent.Finalment Sultà es va asseure davant, el bestiar pare i Sultà agarre amb la seua boca la jaqueta de Miguel i va començar a tirar. Els xiquets van decidir fer cas del gos i seguir-ho. El gos els porta sota un gran arbre. La tempesta ja estava allí, trons i llampecs queien per tots costats, quan un gran llampec va caure sobre l'arbre i ho va partir.

Mentrestant en el poble, la mare estava...