Una educacio siberiana CAT Nikolai Lilin

Annotation
La primera navalla, la primera baralla, la primera
estada a la presó: són alguns dels ritus de pas descrits en
aquest estremidor relat autobiogràfic, d’un dels últims
supervivents dels urkes. Integrants d’una antiga comunitat
confinada a Sibèria, aquests descendents de criminals,
aïllats per Stalin i deportats a l’enclavament rus del
Transnièdster, a Moldàvia, es regien per unestricte codi
de l’honor.

El barret de vuit triangles i la navalla
Quan la pell parla
Boris el maquinista
El dia del meu aniversari
Presó de menors
La Ksjuša
Caiguda lliure
notes

Nicolai Lilin

Una educació siberiana

Títol original: Educazione siberiana
Autor: Nicolai Lilin
Any de 1a. publicació en idioma original: 2010
Traducció: Laia Font i Mateu
Disseny de portada: Editorial Proa

Hi ha quigaudeix de la vida, hi ha qui la pateix; en canvi,
nosaltres la combatem.
Antiga dita dels urques siberians

Ja sé que no és com s'ha de fer, però tinc la temptació
de començar pel final.
Per exemple, per aquell dia en què corríem per les
habitacions d'un edifici destruït disparant a l'enemic des
de tan poca distància que gairebé podíem tocar-lo amb la
mà.
Estàvem exhausts. Els paracaigudistes feientorns,
però nosaltres, els sabotejadors, feia tres dies que no
dormíem. Avançàvem com les onades de l'aigua per no
donar a l'enemic la possibilitat de descansar, de continuar
les maniobres, d'organitzar-se contra nosaltres.
Combatíem sempre, sempre.
Aquell dia vaig acabar a l'últim pis de l'edifici amb
en Sabata per mirar d'eliminar l'última metralleta pesant.
Vam llançar dues bombes de mà.
En lapols que queia del sostre no es veia res, i ens
vam trobar davant de quatre enemics que, com nosaltres,
feien voltes com gatets cecs en el núvol gris, brut, que feia
pudor de runa i d'explosiu cremat.
De tan a prop, allà a Txetxènia, no havia disparat mai
a ningú.
Mentrestant, al primer pis el nostre capità havia fet
un presoner i abatut vuit enemics tot sol.
Quan vaig sortir a fora amb enSabata, estava
completament atordit. El capità Nosov demanava a en
Mosca que no perdés de vista el presoner àrab, mentre ell,

en Culler i en Zenit anaven a vigilar el rebost.
Em vaig asseure a les escales, a la vora d'en Mosca,
davant del presoner atemorit, que continuava provant de
comunicar alguna cosa. En Mosca no l'escoltava, tenia son
i estava cansat, com tots nosaltres. Així que el capità li vadonar l'esquena, en Mosca es va treure de la caçadora la
pistola, una Glock austríaca, un dels seus trofeus, i fent
una cara arrogant va disparar al presoner al cap i al pit.
El capità es va girar i, sense dir res, el va mirar amb
compassió.
En Mosca es va asseure prop del mort i va tancar els
ulls en un atac de cansament.
Mirant-nos a tots com si ens estigués veient de debò
per primera vegada, elcapità va dir:
—Això és massa, nois. Tots cap al cotxe, a
descansar, darrere la línia.
L'un rere l'altre, com zombis, ens vam encaminar cap
als nostres cotxes. El cap em pesava tant que estava segur
que si m'aturava, m'explotaria.
Vam tornar darrere la línia, a la zona controlada i
defensada per la nostra infanteria. Ens vam adormir de
seguida, jo no vaig ser a temps ni de treure'm la caçadora
iles bosses laterals que vaig caure en la foscor, com un
mort.
Poc després, en Mosca em va despertar picant-me
amb la culata del Kalàixnikov a la caçadora, a l'altura del
pit.

Lentament i sense ganes vaig obrir els ulls i vaig
mirar al meu voltant, em costava recordar on em trobava.
No aconseguia situar les coses.
En Mosca feia cara de cansat, rosegava un tros de pa.
A fora era fosc, impossibleendevinar quina hora era. Vaig
mirar el meu rellotge, però ni tan sols veia els números,
tot estava com ennuvolat.
—Què passa, quant hem dormit? —vaig preguntar a
en Mosca amb la veu exhausta.
—No hem dormit una merda, germà... I em fa l'efecte
que encara haurem d'estar desperts una bona estona més.
Em vaig posar les mans a la cara, intentant agafar
forces per aixecar-me i començar a raonar....