Valenciano

L’honestedat
Empenyent un carret amb una safata on hi ha un got
d’aigua, un pot de càpsules, un termòmetre i una
carpeta, la infermera entra a l’habitació 93, diu «Bona
tarda» i s’acosta al llit del malalt, que jeu amb els ulls
tancats. El mira sense un interès excessiu, consulta el
portapapers que penja als peus del llit i on hi ha les
indicacions del que cal fer, treu una càpsula del potque
du al carret i, mentre agafa el got d’aigua, diu:
- Senyor Rdz, és l’hora de la càpsula.
El senyor Rdz no mou ni una parpella. La
infermera li toca el braç.
- Vinga, senyor Rdz.
Amb els més negres pressentiments, la infermera
agafa el canell del malalt per prendre-li el pols. No en
té. És mort.
Guarda la càpsula dins del pot, arracona el carret i
surt de l’habitació. Va corrent capal taulell de control
d’aquella ala de l’hospital (la D) i anuncia a la
infermera en cap que el malalt de l’habitació 93 s’ha
mort.
La infermera en cap mira el rellotge. No li va gens
bé, quebé, que se li hagi mort un malalt en aquell moment.
Falta un quart per plegar i avui més que mai li interessa
sortir a l’hora perquè per fi ha aconseguit que el nòvio
de la seva millor amiga li diguiper veure’s, amb
l’excusa de parlar, justament, de la seva amiga. Tot i
que ella sap (precisament per les confessions d’aquesta
seva amiga) que és un home que no està gaire per
romanços, que el que menys li interessa en el món és
parlar, i que no hi ha cap mena de dubte que si l’ha
convidada a sopar a casa és per empalar-la al cap de
pocs minuts, damunt mateix de la taula, enmig de lesespelmes i dels plats d’espaguetis, si és que ha preparat
espaguetis per sopar, com (ho sap per l’amiga) fa
gairebé sempre. I ho espera amb deler. Per això, si
anuncia que el malalt de l’habitació 93 s’ha mort,
vulgues o no s’haurà de quedar força estona més, encara
que ja hagi arribat el torn següent, aquest que just
comença un quart més tard. Les morts porten paperassa.
No són coses que sesolucionin de seguida. I això vol
dir arribar tard a la cita. És clar que pot trucar al nòvio
de la seva amiga, explicar-li què passa i proposar-li de
veure’s més tard, o un altre dia. Però l’experiència li ha
ensenyat que els ajornaments de les primeres cites
acostumen a ser fatídics. Que, quan s’ajorna una
primera cita per un motiu, el cop següent s’ajorna per
un altre. I, ara per una cosaara per una altra,
l’ajornament es converteix en definitiu. A més, ha estat
un dia terrible, i té unes ganes boges de plegar, anar a
casa d’ell i deixar-se fer.
Si hi hagués més confiança, li podria dir (a la
infermera que ha trobat el malalt mort) que fes com si
no se n’hagués adonat. Així, seria una de les infermeres
del torn de més tard qui el descobriria, i de les
complicacionsposteriors se n’encarregaria la següent
infermera en cap. Als del torn de més tard tant els és.
Tot just hauran començat a treballar, i trobar un mort no
els desbarata la jornada. D’aquesta manera ella es
deslliuraria de l’afer i arribaria puntual a la cita. Però
no té gens de confiança amb la infermera. És nova i fins
i tot hi ha el perill que estigui afectada per aquesta certa
devoció a l’èticaque de vegades té la gent novella. A
més, pot ser que no n’estigui afectada però s’apunti el
fet i, un dia, quan li convingui, ho faci servir en benefici
propi.
La infermera en cap torna a mirar el rellotge. Cada
cop es posa més nerviosa. Les busques avancen
inexorables cap a l’hora de sortida, cap a la cita que no
es vol perdre per res del món. ¿Què ha de fer? Ha de
prendre una decisióràpida, perquè la infermera que ha
descobert el mort comença a mirar-la amb cara de no
entendre per què s’està quieta, bocabadada i sense
decidir res. Li diu que ja se n’encarrega ella i que
continuï amb la ruta.
Tampoc no pot demanar-li el favor a la infermera
en cap del torn següent. No perquè la dona tingui
vel·leïtats ètiques, sinó perquè, lamentablement per la
resolució del tràngol en...