Valenciano

El determini
Al vespre, la dona fatal i l’home irresistible es
troben en un cafè amb les parets de color ocre. Es miren
als ulls; saben que aquest cop serà l’últim. Tant a l’un
com a l’altra, des de fa setmanes se’ls ha anat fent
evident la fragilitat del fil que els havia unit d’ençà de
tres anys i que els feia trucar-se a totes hores, viure l’un
per l’altre; un desfici tal que ni lestardes de diumenge
no eren avorrides. Ara, el fil està a punt de trencar-se.
Ha arribat el moment de posar en dubte l’amor que es
tenen i, doncs, plegar.
Abans es veien gairebé cada dia, i el dia que no es
veien es telefonaven, encara que fos enmig d’un congrés
a Nova Escòcia. En les últimes setmanes a penes si
s’han vist tres cops, i no han estat trobades alegres.
Sense haver-s’ho dit, totsdos saben que la trobada
d’avui és per acomiadar-se irremissiblement. Han
arribat a un punt tal de compenetració que a cap dels
dos no li cal explicitar que s’avorreixen perquè tots dos
se n’adonen simultàniament. S’agafen de la mà i
recorden (cadascun per ell, en silenci) la perfecció
fornicària a què han arribat últimament ells mateixos
se’n meravellen. No és d’estrany que, al costat detals
acrobàcies, la resta de les seves vides els sembli
ensopida. Fan el cafè, es diuen adéu i se’n van cadascun
pel seu costat. Ella ha quedat per sopar amb un home;
ell ha quedat per sopar amb una dona.
Després de les postres, la dona fatal triga hora i
mitja a ficar-se al llit amb l’home amb qui ha quedat.
L’home irresistible en triga tres, a ficar-se al llit amb la
seva acompanyant.Tots dos es troben fent-ho de manera
tan maldestra que s’emocionen. Quina passivitat! Quina
imperícia! Quanta ansietat! Quanta impaciència! Els
queda per recórrer un camí ben llarg, fins a arribar amb
els nous amants a la perfecció a què acaben de dir adéu
aquest vespre, amb un cafè.
L’admiració
La noia escolta bocabadada com el novel·lista
críptic llegeix un capítol de la seva últimanovel·la.
Quan acaba, mentre la gent aplaudeix ella aprofita per
situar-se en una posició estratègica quan el novel·lista
surt de la sala, xerrant ara amb un ara amb un altre i
encaixant alguna ma, l’aborda. Li diu que està molt
interessada en el que fa i que, si fos possible, voldria
coneixe’l més a fons. La noia és bonica i al novel·lista
li agraden les noies boniques. Mentre la mira, la noiaaguanta la mirada i li somriu. El novel·lista accepta; es
desfà dels organitzadors i van a sopar a un restaurant.
És un restaurant senzill, perquè el novel·lista, tot i
ser molt bo (o precisament perquè ho és), no to prou
èxit econòmic per permetre’s restaurants de luxe. Això,
a ella li és ben igual. N’està (se n’adona mentre el mira
als ulls) absolutament enamorada. Ell xerra i xerra
senseparar, i a ella li agrada el que explica. Riu molt i
surten del restaurant abraçats. Van a casa d’ell, que viu
en un últim pis sense ascensor («Com a les
pel·lícules!», s’entusiasma ella) i hi passen la nit.
L’endemà tornen a veure’s.
Acaben anant a viure junts. Al cap de quatre
mesos, ella queda embarassada. Tenen un nen. El pis
se’ls fa no tan sols petit, sinó massa incomode per
pujar-hiuna criatura. Un vespre, el novel·lista críptic
pren una decisió: com sigui, ha d’augmentar els
ingressos. Les novel·les críptiques amb prou feines
donen res. I la suma del que ell cobra per fer ressenyes
d’escacs al diari i del que ella cobra de dependenta en
una perfumeria és una misèria.
Afortunadament, un amic (que anys abans havia
publicat un parell de llibres de poesia i ara ésmuntador
d’espots) li troba un lloc en una agencia de publicitat.
Hi entra de redactor de textos. D’enginy no n’hi ha faltat
mai, i d’escriure en sap prou. Tant que els directius el
valoren de seguida. Les coses milloren, econòmicament
i professionalment.
A la fi poden canviar de pis. Ella torna a quedar
embarassada. De tant en tant ell recorda l’època en què
escrivia novel·les críptiques. És...