Variació lingüística

Curs de Formació Tècnica B Llenguatges específics de secundària

I. LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA. LA VARIETAT ESTÀNDARD

1

Curs de Formació Tècnica B Llenguatges específics de secundària

LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA. LA VARIETAT ESTÀNDARD Objectius • • Analitzar críticament l'existència de la variació lingüística com a fet consubstancial i enriquidor. Conéixer i valorar les característiques dela situació sociolingüística actual i desenvolupar actituds positives envers la normalització.

I. LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA La facultat humana del llenguatge ni es manifesta en abstracte, ni es correspon amb una llengua única; ni tan sols existeix una llengua particular i privilegiada que represente de manera fidel les característiques essencials de la facultat lingüística. Ben al contrari,cadascuna de les llengües del món, sense cap prioritat, ha de ser entesa com una de les realitzacions possibles, o de les concrecions, de la predisposició general dels humans vers el llenguatge. El coneixement que hom té de la diversitat de les llengües al món és incomplet i, per tant, és difícil establir el nombre exacte de llengües que hi ha actualment. Es considera que la quantitat aproximadaoscil·la entre les 4.000 i les 7.000. D’aquest conjunt de llengües només quinze ultrapassen els cinquanta milions d’usuaris, les quals, d’altra banda, inclouen més de la meitat de la població mundial. La variació és inherent a la llengua, com ho demostra el fet que una determinada comunitat humana, encara que parle la mateixa llengua, practica diferents tipus d’intercomunicació derivats de lescaracterístiques geogràfiques i socials dels parlants o dels contextos en què aquests es troben. Hi ha dues classes de factors que determinen la variació lingüística: aquells que estan relacionats amb les característiques dels parlants (sexe, edat, origen geogràfic, nivell sociocultural, etc.) i els que depenen de les característiques de la situació en què es produeix la comunicació (grau de familiaritatentre els interlocutors, intencionalitat, tema, entorn de la comunicació, etc.). La variació que depén dels parlants s’acostuma a anomenar variació dialectal, mentre que aquella que depén de la situació és coneguda com a variació funcional o estilística. La variació lingüística és un fet universal. No hi ha cap llengua monolítica o uniforme. Totes presenten diferències associades a grups de persones oa situacions d’ús concretes. De la comunitat sencera al parlant individual, es troben grups humans de diferent naturalesa, inserits dins grups majors, a cada un dels quals correspon formes lingüístiques diferenciades. Fins i tot, entre dos individus, per semblants que puguen ser, sempre hi ha diferències en l’ús lingüístic susceptibles de ser detectades o descrites per qualsevol observador atent.I en un mateix individu trobaríem maneres de parlar o d’escriure sensiblement diferents d’acord amb el moment o la situació.

2

Curs de Formació Tècnica B Llenguatges específics de secundària

II.1. VARIACIÓ DIALECTAL 1. Variació geogràfica, que configura unes maneres de parlar afins entre grups que conviuen per proximitat geogràfica. Hi pot haver variacions segons la regió a què pertanyel parlant, però també en àmbits més reduïts: segons la comarca, la ciutat, el poble o el barri. En els mapes dialectals la variació és representada per isoglosses, que són línies que uneixen o separen les mateixes o diferents realitzacions d’un determinat element lingüístic (un determinat so d’una paraula o una determinada variant lèxica, etc.). Una isoglossa ens indicarà, per exemple, on s’usala paraula espill o on s’usa mirall o on es diu [párle], [párlo], [párlu] o [párl]. 2. Variació social, segons el grup social o l’estrat sociocultural al qual pertany el parlant es poden produir variacions ben característiques entre els parlants d’una mateixa llengua. Entre les classes socials benestants i els sectors més baixos d’una mateixa comunitat lingüística hi pot haver diferents accents...