L'ombra de hemingway

L’ombra de Hemingway

Començaré des de els inicis perquè pugueu entendre la meva història i la del meu amic, Edward Johnson.
Quan era jove per tal d’adquirir nous coneixements però sobretot per conèixer gent vaig decidir anar d’erasmus als Estats Units aprofitant una beca del Departament d’Ensenyament. (erasmus és una beca que es realitza a nivell europeu, jo no ho posaria)
En aquella èpocajo era una persona extravertida i oberta, sempre disposada a aprendre coses noves.
Em vaig establir a les afores d’Oklahoma, en una residència d’estudiants que no sabien ben bé el que buscaven però, al igual que jo, havien decidit deixar el seu país natal en busca d’una joventut millor.
Al poc temps, vaig tenir l’imperiosa necessitat de buscar algun tipus de feina que em permetés carregar ambtotes les meves despeses, ja que, els diners de la beca i els que m’ingressaven els pares des de la Ciutat Comtal no eren suficients. Finalment vaig trobar feina en una revista de segona fila que tractava temes relacionats amb l’exèrcit. Va ser a les oficines d’aquesta revista on vaig conèixer l’Edward Johnson.
L’Edward Johnson era un home alt i fornit, amb unes faccions molt marcades i serioses,que inspiraven una sensació de desconfiança. Tenia el cabell fosc i espès, els ulls d’un color verd gairebé cristal·lí i, més cap baix, un coll curt i ample que quedava cenyit en el coll d’una camisa negra amb quadres vermells que quasi sempre duia.
Al principi em resultà desagradable treballar amb una persona així però amb el temps vaig agafar-li confiança i després de treballar vaig agafar elcostum d’anar a fer una cervesa amb ell al bar ”The Twins”. (jo no faria punt i a part perquè estàs parlant del mateix)
“The Twins” era propietat de dos germans ex-presidiaris, ja força vells: l’Andy i el Joel.
El local de l’Andy i el Joel era un d’aquells on freqüenten les baralles i on la higiene no hi és molt present, però per nosaltres era molt acollidor. En aquest petit bar sovint parlàvemde política, dones i anècdotes però, sobretot, de Hemingway.
L’Edward idolatrava a Ernest Hemingway fins a un punt obsessiu, però seria més tard quan descobriria el motiu d’aquesta obsessió.
Un dissabte calorós d’agost vaig proposar a l’ Edward que vingués amb mi a una festa d’estudiants que feien a la meva residència. L’Edward va acceptar i va venir amb el seu cotxe a la residència.
En unmoment donat de la nit vaig adonar-me que l’Edward no hi era i vaig decidir anar a buscar-lo a fora de la residència. El vaig trobar al jardí solitari(vols dir que el jardí era solitari o que l’Ed estava sol, no s’entén gaire!) fent una cigarreta i em vaig asseure al seu costat fins que, sobtadament, s’incorporà i em digué que marxava a casa.
Des d’aquell instant no vaig saber res més de l’Edwarddurant molt de temps. Va ser en aquell període quan vaig conèixer veritablement el passat del meu amic, ja que, la incertesa sobre el seu estat de salut o de si li havia ocorregut una desgràcia em va impulsar a fer una visita a casa seva.
Quan vaig arribar a casa seva em van atacar els dubtes fins que finalment vaig decidir tocar el timbre de la casa número 2 de Road Street. M’obrí la porta (heposat un punt pq quedava millor) una anciana petita de cabell blanc molt deteriorada que resultà ser la seva mare.

Em vaig donar a conèixer i vaig preguntar per l’Edward però la seva mare no sabia res d’ell des de feia mesos i em convidà a passar a casa seva. Era una casa antiga i senzilla però molt ben arreglada amb adorns i figuretes de porcellana per tot arreu.
L’anciana em preparà té i emdigué que l’Edward havia marxat amb el cotxe i havia dit que no tornaria en molt temps. M’explicà que no era la primera vegada que el seu fill feia una cosa així sinó que aquest tipus de comportament era força habitual en(amb) ell.
Després d’hores de parlar amb ella em va explicar la joventut del seu fill i el que li passà.
L’ Edward havia estat a la guerra del Vietnam durant dos anys, on va...