Adreça desconeguda Reseña

Nom: Óscar Gutiérrez Carreras
Adreça desconeguda
Katherine Kressmann Taylor ens presenta una premonitòria i impactant història epistolar sobre el nazisme a la seva obra Adreça desconeguda. Obra representada per primer cop el 16 de gener de 2013 a La Villarroel i posteriorment a altres teatres arreu de Catalunya. Lluís Homar, com a director de l’obra -i amb la col·laboració d’EduardFernández-, adapta la novel·la al teatre d’una manera formidable i amb una interpretació excelsa. L’obra està ambientada entre els anys 1932 i 1934, època marcada per l’ascensió de Hitler al poder. La peça mostra la història de dos amics, l’alemany Martin Schulse i el jueu nord-americà Max Eisenstein, dos socis d’una galeria d’art a San Francisco que comparteixen una meravellosa amistat. Per motiuspersonals, en Martin torna al seu país natal, Alemanya, i en Max es queda als Estats Units a càrrec del negoci; però la comunicació entre ells dos no es perd. Aquesta forta amistat que comparteixen els dos amics es va consumint a través d’un progressiu enfrontament epistolar en el qual debaten sobre temes ideològics i polítics; el qual mostra el millor i el pitjor de l’ésser humà. L’eix central del’obra gira en torn a això últim: l’oscil·lació de l’afecte fins a l’odi més horrorós entre l’amistat de dos amics. Segons va publicar el The New York Times Book Review, “aquesta història és la condemna més efectiva del nazisme que ha aparegut mai en forma de ficció.”
Un gènere tan poc teatral com l’epistolar, Adreça desconeguda es torna un diàleg àgil. És curiós veure com es porta a terme l’inici del’obra, ja que marca l’esdeveniment de la història. Tot i que, tant en Martin com en Max, apareixen i actuen conjuntament a l’espai escènic, no podem dir que passa el mateix a l’espai dramàtic. Com hem comentat abans, en Martin ha marxat a viure a Alemanya i en Max s’ha quedat als Estats Units, però la comunicació entre ells dos és possible gràcies a la correspondència que reben mútuament. La formacom es tracta el repartiment de les cartes entre els dos amics és bastant acurada i sentimental, gest que es detecta a l’inici i no tant al final de l’obra. L’abraçada inicial entre en Martin i en Max és un gest que sembla irrellevant, però res més allunyat d’això, ja que és una mostra de l’amistat inicial que hi ha entre ells dos; això li serveix a l’espectador per entendre aquest fort vincled’afecte. L’espai dramàtic es fusiona amb els personatges, ja que tots els signes teatrals es conjuguen i es converteixen en un element unitari.
L’espai escènic conté els elements necessaris i justos per a la representació: un fons negre, una catifa, dues cadires, un escriptori i una llum central. Ara bé, l’important i imprescindible de l’obra són les cartes, ja que el que hi ha escrit en cada unad’elles narra tota la història de forma explícita i implícita. En definitiva, la paraula guanya a l’acció.
És interessant remarcar com es trasllada el gènere epistolar al teatre. Tant en Martin com en Max s’envien cartes, però la clau d’aquesta comunicació epistolar és la manera com es llegeixen i s’interpreten aquestes cartes. La majoria de vegades, els personatges es van intercalant. En primerlloc, un li dona la carta en mà a l’altre. En segon lloc, qui rep la carta, llegeix la data i l’adreça. I finalment, qui ha donat la carta -com si d’una veu en off es tractés- recita el cos de l’epístola alhora que l’altre la va llegint. Aquesta intercalació inicial en la correspondència es va perdent a mesura que avança l’obra, ja que detectem que cadascú dels personatges recita de principi afi tot el contingut de les cartes.
L’espai escènic és un espai unitari on succeeix tota l’acció, format per una escenografia concreta, on la majoria dels objectes posseeixen el significat que l’acció els atribueix. Tot i que hi ha alguns elements que configuren l’atretzo que adopten sentits metafòrics. Per exemple, l’amable catifa de saló situada al centre de l’escenari es converteix...