ASSAIG FINAL HABERMAS


ASSAIG FINAL ‘TEORIA DE L’ACCIÓ COMUNICATIVA’ VOL. 2, JÜRGEN HABERMAS

L’objectiu d’aquest assaig és realitzar un anàlisi de la teoria de Habermas realitzant una comparativa critica amb teòrics que no exposen la interacció com a element indispensable per portar a terme el procés comunicatiu entre subjectes, fonamentant la meva exposició en una breu introducció en relació a la crítica marxista iampliant el desenvolupament de la qüestió de la interacció des de la perspectiva del subjecte en comparació a les teories funcional-estructurals de Parsons i Luhmann.
En termes generals, Habermas basa la seva obra Teoria de l’acció comunicativa en la interacció, el gir lingüístic, el subjecte i la racionalitat de les accions. Aquests conceptes apareixen complementats per un profund anàlisi delmón de la vida per tal de poder fonamentar la seva teoria crítica de la modernitat. En el desenvolupament del seu pensament i la seva obra es pot veure una clara influència marxista, sobretot en l’aprofitament de la critica capitalista de Marx, la qual desenvolupa i a la vegada subratlla varies de les seves mancances en varies pàgines del segon volum de la Teoria de l’acció comunicativa. Lesmancances principals plantejades per Habermas es basen en la exposició de la Teoria del treball marxista, la qual considera que deixa de banda la racionalitat de l’acció i els processos d’interacció. Partint de la crítica de Habermas a la teoria de Marx, s’entén que el fet d’obviar la interacció és una manera d’obviar la possibilitat del treballador a negociar amb l’empresari les seves condicionslaborals i en certa manera, la dificultat de superar la situació d’explotació capitalista des del punt de vista del subjecte, on a més, la falta de consideració del procés d’interacció deixa la possibilitat de canvi de la situació obrera, en definitiva la possibilitat de canvi social, en una situació d’incertesa.
El món de la vida és un element indispensable per tal de comprendre l’acció comunicativa.Aquest món de la vida està basat en la cultura, la societat i la personalitat dels subjectes, elements que permeten la racionalització i la seva integració dins de la societat a través d’una sèrie de teixits comunicatius basats precisament en els coneixements i les tradicions comuns, és per això que dins de la societat es troben diferents comunitats agrupades segons uns patrons culturals iidentitaris compartits. La existència d’aquests diferents grups o comunitats no té perquè representar la existència del conflicte entre ells, precisament el que desenvolupa Habermas en la exposició de la seva teoria és l’ús del llenguatge i la comunicació orientat al consens general, és la comprensió de l’acció racional com a mètode portat a terme pels subjectes per a poder actuar i viure dins de lasocietat, i a través de l’acoblament d’aquests processos racionals i comunicatius aconseguir una evolució consensuada comú. Es pot entendre aquest procés com una situació de canvi, basada en la deliberació, on els subjectes poden canviar el que coneixem com a sistema.
Aquesta concepció de canvi i evolució no pot ser concebuda per altres teòrics com Parsons i Luhmann. La cultura, element bàsic al’hora de crear l’entramat comunicatiu entre els subjectes queda com quelcom extern per a Parsons. L’acció comunicativa rau en les pretensions de validesa expressada pels subjectes, objectiu a través del qual es poden realitzar definicions comuns i acceptar els diferents discursos normatius, tot i que aquests poden ser rebatuts i portats a discussió per part de subjectes amb pretensions de validesadiferents sent, tot i la possible disparitat de discursos, l’objectiu últim el consens deliberat. Aquestes pretensions de validesa han d’estar fonamentades per actes de parla basats en la veritat entre els subjectes que porten a terme la interacció comunicativa per tal de poder validar els discursos. La teoria sistèmica de Parsons, dins de la corrent funcionalista estructural, no contempla cap...