Autocomunicació de masses i web 2.0

ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ – PAC2


1 - Autocomunicació de masses i web 2.0


La dècada dels noranta sempre serà recordada com aquella en la que internet va explotar definitivament degut al naixement de la World Wide Web. Aquest projecte de Bernards-Lee va començar al 1989, i va ser presentat finalment el 1992 amb la intenció de crear un sistema de distribució de la informació basada enhipervincles enllaçats els uns amb els altres. Mitjançant un navegador web es podia accedir a les pàgines on s'allotjaven els continguts, ja foren textos, videos o audio.

Durant aquest temps, que podem anomenar com el de la web 1.0, les pàgines oferien continguts i els usuaris accedien a ell com a mers espectadors. La interacció era mínima, la pàgina era absolutament igual sense importar des deon s'accedia a ella i com a màxim podíem enviar alguna dada al servidor mitjançant formularis.
La informació nomes anava en una direcció, sent la pàgina web la emissora del missatge i l'usuari el receptor.
Aquest sistema no diferia gaire dels mitjans de comunicació de masses com la televisió o la ràdio: un emissor que controla el flux d'informació i un receptor que només pot accedir a lainformació que se li ofereix des d'aquests punts.

Va arribar un temps en que la informació que les webs començaven a emmagatzemar va ser massa extensa i difícil de consultar, i això va donar pas a nous llenguatges de programació que permetien la construcció de pàgines "fetes a mida" per a cada usuari, afegint així intel·ligència als servidors per a que aquest decidís quina informació havia d'enviar al'usuari.
Llenguatges de programació com Perl, PhP o Python van fer possible aquest salt, i programes com JavaScript van fer que les webs fossin més animades. A aquestes webs se les anomena dinàmiques perquè ofereixen diferent informació depenent de qui les visita, i això fa que l'usuari deixi de ser completament passiu ja que pot modificar lleugerament la informació que vol rebre d'aquesta web.A aquesta etapa se l'anomena web 1.5.

Actualment vivim a l'era de la web 2.0: les pàgines web són completament interactives, la informació que volem rebre és directament seleccionada per l'usuari i, a més a més, podem afegir informació nosaltres mateixos. Així doncs, els usuaris passen de ser passius a ser completament actius en el contingut de la pàgina i en el flux de la informació, sentalhora emissors i receptors de missatges. L'usuari deixa de considerar imprescindible algun mitjà de comunicació de masses per a estar informat.
Són els usuaris els que ara poden decidir quina informació i amb qui la volen compartir, ja sigui mitjançant blocs personals o corporatius o de xarxes socials com Facebook o Twitter.
Aquesta nova era web ha canviat la forma en que ens comuniquem i també laforma en que accedim i tractem la informació, creant així el concepte anomenat Autocomunicació de masses (Castells, a Comunicación y poder, 2009).
Fins i tot els mitjans tradicionals han variat el sistema en que ofereixen la informació, com veurem en els següents exemples:

-La televisió, el mitjà per excel·lència, ha anat introduint un seguit de canvis per adaptar-se a aquesta nova era. Ladigitalització de la senyal ha permès passar d'uns pocs canals públics a oferir un bon munt de canals temàtics, dirigits a un públic específic (Scy-fy per als amants de la ciència-ficció, o MarcaTV per als fanàtics de l'esport). Aquesta televisió, teòricament més social i intel·ligent (bàsicament per la possibilitat de conectar-se a internet), contribueix a la diferenciació cultural.

-La ràdioha passat d'estar limitada per la seva freqüència d'emissió a incorporar-se a internet completament, fins a arribar al punt en que hi han emissores que nomes són via web. Aixó fa que la limitació horària que podíem patir alhora d'escoltar el nostre programa favorit desaparegui.

-La premsa, el mitjà més antic, no ha patit canvis pel que fa a les seves edicions de paper tradicional. Però, gaire...