Catalan

Comentari Poema , “La Pàtria” B.C.Aribau



A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau;
O serras desiguals, que allí en la patria mia
Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
Per lo repos etrern, per lo color mes blau.

Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
Com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
Guaytats per un forat la tomba del Jueu,
E al mitg del mar immens lamallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com coneixer pogués lo front de mos parents;
Coneixia també lo só de los torrents
Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fals perseguidors
Ja no conech ni sent com en millors vegadas:
Axi d´arbre migrat á terras apartadas
Son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

¿ Qué val que m´haja tretuna enganyosa sort
A veurer de mes prop las torres de Castella,
Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generos recort ?

En va á mon dels pais en als jo m´trasport,
E veig del Llobregat la platja serpentina;
Que fora de cantar en llengua llemosina
No m´queda mes plaher, no tinch altre conort.

Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis
Queompliren l´univers de llurs costums é lleys,
La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis
Per estranya regió l´accent natiu, no plora;
Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora,
Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis.

En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugrómatern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.








Autor i localització:

Neix a Barcelona el 1798 i mort al 1862. Escriptor, economista ipolític. Estudià retòrica i poètica al seminari conciliar, i hidrostàtica, estàtica i física experimental a la Junta de Comerç. El 1815 fundà, amb I. Santpons, Ramon Muns, Miquel Anton Martí, entre d’altres, la Sociedad Filosófica i, dos anys després, publicà el seu primer, i únic, llibre de poemes “Ensayos poéticos.”

Amb el pare exiliat i la mare malalta, deixà els estudis per per dedicar-se atreballar en el comerç. El 1820 col·laborà en la revolució liberal, durant el trienni constitucional ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, es es conçentra en la literatura i el periodisme i fou un dels fundadors d’El Europeo.



Poema escrit per Bonaventura Carles Aribau (1798-1862), lluny de Catalunya, quan treballava a Madrid a les ordres del seu patró.

Va ser publicat a larevista “El Vapor” al 1833.



Tema:



El poema és un elogi que es fonementa en un sentiment de nostalgia cap a la llengua catalana com a símbol de la pàtria i en la valoració de la llengua com a una eina útil per expressar sentiments .



Mètrica:



Consta de 6 octaves reialsc( versos endecasíl·labs distribuïts en tres estrofes amb rima consonant ) i 8 versos alexandrins (12síl.labes, amb cesura que separa els versos en 2 hemistiquis de 6 + 6.

És un poema d'art major , amb rima consonant, masculina i femenina. Compta am el següent esquema mètric:

ABBA ACCA – DEED DFFD – GHHG GIIG – JKKJ JLLJ – MBBM MNNM – OPPO OQQO



Anàlisi:

A la primera estrofa Aribau lamenta la perdua per sempre, de la llengua catalana. És un plany, un comiat resignat d’una pàtria entesacom a llengua, tal.
L’evocació de la pàtria es fa com el d’un paisatge. Aquesta opció prengué força amb el Romanticisme.

La segona estrofa ens diu que la retòrica del poema està al servei de l’enyorament, de l’elegia. Ara s’associa el paisatge amb la família i enyorant els elements físics, hom evoca els personals.

La tercera estrofa és també un cant d’enyorament perquè sembla una última...