Comentari crític "elogi de la feblesa - alexandre jollien"

Aquest llibre és més que la història de superació personal del propi autor, amb un ininterromput diàleg amb Sòcrates, Alexandre Jollien fa que reflexionem sobre el sentit de la normalitat i que ens plantegem moltes coses del món en el que ens volem posar.
No sé si és per la seva malauradament més negativa que positiva experiència amb els centres d’atenció especialitzada, però el que descriu elllibre m’ha commogut fins al punt de qüestionar la figura de l’educador cosa que si que havia fet a classe perquè m’ho demanaven però que no havia sortit mai de mi encara.

Tot comença amb una crua (no pel que narra sinó per com ho fa) però real descripció de l’accidentat naixement de l’autor i protagonista de l’obra. A Alexandre, una complicació en el part va separar-lo només néixer dels seuspares i això el marcarà notablement de per vida com marcarà també a la mare, que en el mateix moment, veient com el seu fill està predestinat a ser diferent als altres només desitja una cosa: “ ¡Que viva, que viva! ¡No importa cómo sea pero que viva, lo aceptaremos como venga! ”
Potser és per aquest motiu que no puc començar a parlar del que explica en el llibre sense parlar de la importànciaque dóna a les relacions afectives. Ja sigui amb la família, amb els amics, companys de classe, professors o educadors… l’autor reconeix que són just aquests vincles els que donen sentit a la seva vida. Que tots els “professionals” del centre (entre cometes perquè no hi ha més professional d’allò que ens passa que un mateix) davant la idea d’anar amb bicicleta s’hi neguessin igual que els seuspares eclipsats per la preocupació i pel que deien els metges, va donar forces a Alexandre per no tirar la tovallola i esforçar-se en demostrar a la resta què podia fer i què no, i que anar amb bicicleta era una de les coses que si que podia; que el Pare Morand fos generós amb ell, hi confiés i el recolzés, va fer que Alexandre també confiés en si mateix i va substituir el buit afectiu que elseducadors li havien deixat limitant-se a cuidar-lo de forma mecànica; que un dels seus companys del centre (Jean) el tractés amb vertader afecte i somrigués veient com caminava tot i saber que ell mai ho aconseguiria el feia tirar endavant “mis piernas eran sus piernas”... allà d’igual a igual, amb els altres interns tenien cura els uns dels altres i es prevenien del desànim i la soledat.

Alexandrerecorda l’afecte entre companys com una cosa recíproca, es van fer amics per la peculiar condició en la que estaven però s’estimaven de debò, compartien patiment i objectius: “Para aceptar nuestra condición era preciso nutrirse de la experiencia de nuestras vidas, de nuestra debilidad” i a fer això no ho va aprendre de cap dels educadors que el que volien que s’adaptés a esquemes i el forçaven aseguir uns models determinats, sinó dels seus companys els somriures i gestos dels quals descriu com una “fuente inagotable de apoyo y protección”. Calor, calor humà se’n diu d’això i és que podria parlar d’acolliment i bufandes una altra vegada: la manca d’afecte pot fer molt mal i en un centre d’aquests on no hi vas a voluntat, no hi ha al possibilitat d’escollir amb qui vols anar-te’n devacances, amb qui vols sortir (si és que està permès) a mirar una pel•lícula... tot queda entre les mateixes quatre parets de sempre limitant així la possibilitat de relacionar-te lliurement. Llavors, si no pots fer-ho amb els que t’envolten (companys, educadors...) què?

Això últim em fa pensar també en la distància professional que sempre s’ha dit que ha d’haver entre educadors i educands. Éscert que s’ha de poder separar al vida personal de la professional però això tindria sentit si enlloc de tractar amb persones treballéssim en un despatx fent números i amb l’única cosa que interactuéssim fos amb un ordinador.
Les relacions marcades pels rols i les funcions et fan més dèbil. Recordo quan Alexandre parla de com algunes vegades les reaccions de la gent de l’exterior del centre l’han...