Comentaris De Text Josep Carner

Ahir, de Josep Carner

Es tracta d’un poema de Josep Carner d’una de les seves primeres obres: Llibre de poetes, de 1904.
El poema està format per 5 estrofes. Són cinc quartetes, ja que els versos que el componen són d’art menor. Efectivament, es tracta de versos pentasíl·labs isosil·làbics, o sigui que guarden aquesta regularitat durant la totalitat del poema. La regularitat del poemarecorden a la perfecció clàssica, ispiradora per als poetes noucentistes. Trobem rima assonant en la majoria de versos, només hi ha algun vers blanc (17), i cal destacarque a la segona i la quarta estrofa, és a dir, les parells, trobem rima encadenada (cbcb/ ebeb) i mentre que la rima masculina predomina als versos parells, la femenina es reserva sempre per als imparells.
Els versos d’art menorjuntament amb una rima aparentment senzilla i uns versos que funcionen a mode de tornada (“Menta farigola/ ruda i romaní”) i que obren i tanquen la composició, donen al poema un aspecte d’innocència que a la vegada és allò que ens transmet Josep Carner amb la creació del personatge protagonista: una vella que evoca la seva infantesa mirant per la finestra. Aquest personatge té uns records tendres, quees poden interpretar des de la melanconia, des de la ingenuïtat d’una noia que no sap que el temps se’n va fins que és una anciana que recorda. Per tant, el tema d’aquest poema es pot englobar dins del tòpic literari “Tempus fugit”, el temps fuig, i se’n va irremeiablement. És una qüestió que tindrà un valor primordial en la primera etapa poètica de Josep Carner, que arribarà fins el 1912. Lainfantesa s’associa amb la innocència mentre que la vellesa s’associa a la resignació.
El poema es pot dividir en tres parts: el plantejament, a la primera estrofa, ens posa en situació sobre el personatge principal, el desenvolupament, que abraçaria les tres estrofes centrals, aquest personatge evoca el seu passat, i el desenllaç, l’última estrofa, en el que hi observem un dubte sobre el seu passatencapçalat per la conjunció condicional “si”.
Si observem detingudament cada estrofa del poema, la tornada citada anteriorment enceta el poema, la qual és una clara evocació d’olors que ens situen en un ambient exterior, segurament associats amb la infantesa. També trobem la presentació del personatge principal d’una manera esquemàtica però molt completa, en la qual el poeta s’ajuda d’unacomparació: “una vella, vella / com un pergamí”.
La segona estrofa ens situa en un espai interior: la vella hi és a l’altra banda d’una finestra i rememora una casa que hi veia des d’allà. És una estrofa que serveix per situar el personatge que introdueix la següent: “un minyó veí”. Torna la idea de la infantesa i el record. Al vers 11 aclareix que “anaven a escola”, cosa que es pot relacionar amb unacaracterística pròpia del Noucentisme: la civilitat.
La següent estrofa està encapçalada per una exclamació retòrica. Apareix el verb “morir”, però és una mort entesa com a resignació, com a etapa de la vida, sense una excessiva tristor. També hi apareix el mot que dóna títol al poema, i hi apareix dins una paradoxa “Tants d’anys fan un dia” i tancant l’estrofa: “ahir”. Es podria dir que elsignificat que hi ha darrera d’aquest “ahir” és literal, mentre que l’”ahir” que dóna títol al poema és més aviat figurat, entès com a passat. En qualsevol cas els “ahirs” de la composició recullen tot el passat de la vella.
A l’última estrofa es pot apreciar com el poema agafa un caire amorós. El sentiment amorós no s’explicita, malgrat el lector ho entén com quelcom senzill, planer, una mica infantil,guardat i no dit. El poema es tanca tal i com ha començat, amb l’enumeració melancòlica “Menta, farigola, ruda i romaní”, així doncs, aquesta la tornada dóna un sentit rodó al poema que emmarca el poema.

En conclusió, Josep Carner és capaç de donar un valor poètic, de crear artifici al simple pretext d’una acció quotidiana com el fet de mirar una dona gran per la finestra. Una de les...