Crítica al texto: la rebelión de las masas

Sobre La rebelión de las masas De José Ortega y Gasset

José Ortega y Gasset comença el seu text parlar-nos sobre el concepte de “la massa”. Ell comença a analitzar el que ell considera com la massa, però està clar que ho fa basant-se en les seves pròpies idees. Jo penso que ens llencem massa ràpid a l’hora de definir la massa. Perquè què és la massa? Algú es creu massa? Ortega y Gassetdiu que hi ha gent que es considera com tothom, com la resta... però jo penso que no hi ha ningú que no es cregui únic. Cada persona del món es considera l’autèntica protagonista de la realitat que l’envolta, fet raonablement normal si es té en compte que tots percebem la realitat, abans que tot, des del nostre punt de vista. El que passa és que, mentre tots ens creiem protagonistes, no tots ensadonem que la resta de persones també es creuen protagonistes. Per això ens és tan fàcil etiquetar els altres en grups i pensar que actuen d’acord les pautes d’aquell ideal de grup enlloc de pensar que actuen d’acord els seus pensaments propis. És com a les xarxes socials on agrupem els amics per grups, però no pensem que a nosaltres també ens han agrupat a diferents grups segons l’amic.Per això no m’agrada parlar de la gent com a massa, però sí que és veritat que la majoria de les persones actuem de forma semblant, sobretot si ens centrem en Occident. Com a mínim aquí, la gent s’acomoda al poder i al benestar, i s’hi aferra. Així, és normal que com més poder és doni a més quantitat de persones, més persones vulguin i arribin a viure millor. I és cert que la majoria creiem que lanostra època és la millor de la història de la humanitat, però no hem d’oblidar que aquest és segurament el punt de vista occidental solament.

Com diu el text, hem arribat a un punt on creiem que ho hem fet tot; és la frase aquella que diu: L’home ja no sap què inventar. Però estic d’acord en què també ens hem adonat que aquest pensament també es podia trobar en el Modernisme, i això faque ens replantegem com n’estem d’equivocats si pensem que hem arribat al cim. Ens costa molt creure-ho, però els nostres pares i avis tenen molta raó quan ens expliquen com ha canviat el món durant la seva vida, perquè estan segurs de que seguirà canviant i que nosaltres també ho experimentarem. Potser la idea de pensar que hem arribat al màxim del progrés i que la vida ja no pot canviar gaire més,està relacionada amb la idea del desig de la joventut eterna, perquè no volem ni creiem que aquest temps passi mai, per la por del canvi, la por a la decadència. Tothom es fa vell, totes les grans civilitzacions com Roma acaben caient, tot el que puja ha de baixar... així que com abans ens adonem i reconeixem que la decadència és possible, millor reaccionarem perquè estarem més ben preparats.Un dels grans problemes de creure que hem nascut en el millor moment de la història, és que veiem que se’ns dóna tantes comoditats que creiem que ens les mereixem per haver nascut en aquest moment. Pensem que totes les coses, tots els drets, tots els béns, han estat sempre aquí per al nostre benestar, i mai pensem en l’esforç que han suposat totes aquestes avantatges que han fet altra gent ique ara nosaltres gaudim. En general, no ens importa el passat, es menyspreen les tradicions, no valorem que tot el que tenim ha estat gràcies a tota la humanitat rere nostre. Hi ha el perill de que si es creu que tot això ho mereixem pel simple fet d’haver nascut en aquest temps, en no donar-li importància, ho podem acabar perdent. Al cap i a la fi, ara estem parlant simplement de la creacióhumana, però què passa amb la creació natural? Com més han anat evolucionant les nostres societats, més ens hem oblidat del temps que ha costat la creació d’un espai tant increïble com és la Terra. Si no valorem l’esforç que ha suposat tot allò que ens envolta, ho acabarem perdent o destruint, tant lo humà com lo natural.

José Ortega parla de cultura i de barbàrie, i les diferencia perquè...