David Hume

DAVID HUME

Hume és el filòsof empirista per excel·lència. S'encara frontalment a racionalisme continental inaugurat a França per Descartes. Si Descartes creu que el coneixement s'ha de fonamentar en principis absolutament apodíctics (que no admetin contradiccions) coneguts en la intuïció de la pròpia consciència (idea d'un Déu infinitament bo que ha de ser el criteri de la garantia decertesa), Hume és el prototipus de filòsof il·lustrat, modernament escèptic, que reconeix els límits en què es mou la raó humana i simplement analitza el fet de conèixer tal com apareix en l'experiència: es remet a l’experiència interna i externa. Cap empirista pot deixar de recórrer a la raó (a la capacitat de recombinar idees), i cap racionalista, tot i sostenir la importància de la raó i del pensamentpot negligir l'experiment i l'observació, com feia el mateix Descartes. Empiristes i racionalistes treballen tots amb les idees i des de les idees.
La característica que defineix l'empirisme de Hume és donar fonament a una ciència empírica de la naturalesa humana, que sigui alhora una síntesi de les ciències que tracten de l'home, les ciències morals; els principis d'aquesta ciència de lanaturalesa humana havien de ser, segons ell, similars als principis de la filosofia natural, o física, descrits amb precisió. Hume vol ser el Newton del món moral, i pretén formular seguint el mètode empíric les lleis també universals que determinen la manera de pensar, actuar, sentir i viure dels homes al llarg del temps i en el transcorre de la cultura humana.

Tractat de la naturalesa humana:
Temafonamental del Tractat de la naturalesa és: sotmetre a prova de ciència de l'home per veure si pot admetre la mateixa precisió que han aconseguit diverses parts de la filosofia natural, amb la convicció que aquesta ciència de la naturalesa humana pot ser considerada com un vertader sistema de les ciències; entre aquestes ciències humanes enumera la lògica, la moral, la crítica o ciència del gust ila política.
Hume divideix les percepcions humanes (qualsevol cosa que pugui presentar-se a a ment) en dues classes: impressions – les més fortes i vives – i idees – les més vagues i dèbils –. Per esbrinar si una idea és o no és vàlida cal veure de quina impressió procedeix, teoria que s'anomena “Principi de la còpia”: les impressions sempre precedeixen (les idees) i tota idea amb què es basteixla imaginació fa primer la seva aparició en una corresponent impressió. No hi ha idees innates, perquè totes han de procedir d'alguna manera de l'experiència externa. L'única excepció són les passions, un gènere d'instints naturals que deriva de la constitució original de la ment humana, i els enunciats de la geometria i de l'aritmètica. Aquesta terminologia i principi de la còpia els aplica al’anàlisi d'aquelles idees tradicionals que constitueixen els fonaments de l'edifici de la filosofia i que en la terminologia empirista es consideren sobretot “idees complexes”; ell les sotmet a examen per decidir si són o no valuoses i si són o no acplicables al coneixement de la naturalesa humana: quan sospita que un terme filosòfic no té cap idea annexa, pregunta sempre: de quina impressió derivaaquesta idea? I en cas de no poder-s'hi adduir cap impressió, conclou que el terme és del tot irrellevant.
Principals idees complexes sotmeses a crítica són: la causalitat, les idees relacionades de la inducció i la creença en la uniformitat de la naturalesa; la substància, en els seus aspectes de receptacle de les propietats individuals i de la matèria extensa; l'ànima humana com a substrat delspensaments, emocions i passions, o bé el jo, i la llibertat personal. La crítica de la causalitat (és una simple creença) que sorgeix en totes les qüestions de fet només pel costum, deriva cap a un escepticisme filosòfic radical i no permet creure en l'existència o una inferència de la ment feta per costum a partir de les nostres percepcions. Un escepticisme radical, només apaivagat per la...