Descartes y calderon

COMENTARI de TEXTOS

El present escrit té com a objectiu comentar dos textos. D’una banda, les dues primeres meditacions de les Meditacions metafísiques de Descartes i; de l’altra, uns versos de Calderón de la Barca a la seva obra La vida es sueño.

René Descartes (1596-1650) va néixer a la ciutat de La Haye (Turena, França). Pertanyent a la petita noblesa, va ser educat en el prestigióscol·legi dels jesuïtes de La Flèche, on va ser instruït en el pensament escolàstic. L’any 1641, després de sotmetre-les a l’examen de diferents savis que li envien les seves crítiques, publica les seves Meditacions metafísiques sobre la filosofia primera en els quals es demostra l’existència de Déu i la distinció real entre l’ànima i el cos de l’home, en llatí. Posteriorment, el 1647, serà traduïda ipublicada en francès.

El tema de la primera meditació de Descartes és el dubte metòdic. Al principi d’aquesta, explica que, al llarg de la seva vida, ha acceptat molts prejudicis i sentències com a certes; però que ara buscarà un fonament sòlid per a la “nova ciència”. Per això emprarà el dubte, de manera metòdica; és a dir, prenent com a fals tot allò que pugui ser objecte del més petit dubte,fins a trobar alguna cosa d’absolutament indubtable. Per tant, no caldrà que l’apliqui a tots i cadascun dels coneixements sinó directament als principis, doncs, fent servir la mateixa al·legoria, si els fonaments d'un edifici estan malament, segur que l’edifici també. En l’utilització del dubte és on es podria considerar a Descartes com escéptic; però res més lluny de la realitat ja que el seuobjectiu és eliminar el dubte i trobar quelcom segur i indubtable.

Per començar, dubta del coneixement que s’obté a través dels sentits. Els sentits ens enganyen a vegades; i, en conseqüència, “és prudent no fiar-se mai completament dels qui han enganyat una vegada”. A continuació, introdueix el tema de com distingir el somni de la vigília, i conclou que és impossible fer-ho perquè qualsevolcriteri que volgués aplicar, podria dir que hom somnia que aplica aquest criteri.

Arribats a aquest punt, Descartes conclou que no podem creure en el món extern ja que cap coneixement basat en l’experiència pot superar el dubte metòdic. Això és així perquè o bé és possible que siguin falses (i per tant, no es pot construir res a partir d’elles) o bé és possible que somiem que siguin vertaderes (ambla mateixa conseqüència). Per tant, tot el món exterior sensible – inclós el propi cos – està sota sospita; excepte les matemàtiques, però aquestes no tracten d’objectes sensibles.

Posteriorment introdueix la figura del “Déu enganyador” (9 de la primera meditació); o sigui, un déu que ens faci veure que existeix una cosa de manera diferent a com la veiem. Finalment, suposa un “geni maligne”(12 de la primera meditació) per evitar els problemes que li pogués portar el Déu enganyador.

En resum, per Descartes l’home té un cos i una ànima; i per tant, torna a la separació entre cos i ànima platònica però amb diferents arguments. Rebutja el cos, per ser una cosa sensible (“no sóc pas el meu cos”) i només queda l’ànima. Quan repassa els atributs per veure quins són intrínsecs, acabaveient com només el pensament “no es pot separar de mi”. I durant quan de temps? Respon que mentre estigui pensant; doncs potser “si deixés totalment de pensar, deixaria al mateix temps d’existir”.

En aquest sentit, Descartes segueix la mateixa línea expositiva que Sant Tomàs - que primer demostra l'existència de Déu i posteriorment, analitza la seva essència – ja que Descartes demostral'existència del cogito i després estudia quins atributs té. Per fer-ho, fa servir l'exemple de la cera. Si acostem una cera al foc, totes les qualitats canvien; però segueix essent cera. Per tant, no puc refiar-me dels sentits, que no em donen una informació fiable sobre la cera; ni de la imaginació, sinó per la raó. Només es coneix la “substància”quan es fa intel·lectualment. Tanmateix, Descartes...