Durkheim, dewey, meirieu

DURKHEIM, É. (1991): L’educació: natura i funció.

Segons Durkheim a cada societat s’estableix un ideal d’home a nivell intel·lectual, físic i moral, aquests requisits bàsics d’ideal han de ser complerts per els components de la societat però mantenint entre ells certes diferenciacions que formen part del seu ésser individual.
Durkheim veu l’educació com l’acció exercida per part de lesgeneracions adultes cap als joves, per tant, perquè aquesta pugui esdevenir-se han d’existir ambdues parts. La finalitat d’aquesta és “ suscitar en l’infant un determinat nombre d’estats físics i mentals que la societat a la qual pertany considera que no han de mancar en cap dels seus membres”.
El sistema educatiu explica que és únic i múltiple al mateix cop; únic ja que tots els sistemes educatiusconten amb uns pilars bàsics i múltiple perquè en aquests hi intervenen molts factors geogràfics, històrics, polítics, econòmics…
Durkheim defensa que l’ésser humà està compost de dos éssers; l’individual, format per els estats mentals personals i el social, que són totes aquelles idees, valors… que ens ha anat inculcat la societat.
Al·lega que el nen no pot tenir via lliure en l’educació ja quecreu que aquest és un “ésser asocial i egoista” per tant ha de tenir uns deures, càstigs i recompenses, donant una gran importància a l’autoritat de l’educador per tal de fer- se una idea de la vida real per la qual s’el prepara.

Com opinió personal crec que Durkheim amb aquest text tracta de fer una clara crítica al model idealista ja que, com hem pogut comprovar, contínuament es dedica arebutjar els sistemes propis d’aquest. Amb la seva teoria funcionalista, analitza totalment l’educació com a funció per crear éssers socials, i és aquesta forma d’analitzar educació - societat el que fa que es basi amb els punts assenyalats com a interès de que el sistema social funcioni i es mantengui. Crec que aquesta mateixa visió és la “culpable” de les seves debilitats teòriques ja que s’hademostrat que aquest tipus d’educació no és la més adient i que realment no arriba a transmetre de la manera desitjada els continguts proposats, tan sols els nens més submissos i capaços de memoritzar els conceptes desitjats per els educadors seran capaços de tirar endavant, deixant de lloc als que no puguin o no vulguin portar el ritme dictat. Aquesta forma d’educar no permet que els nois tinguin unesopinions personals, una autonomia personal ni cap tipus d’entusiasme a la hora d’estudiar, per tant l’únic que provoca és que una gran part d’aquests a la mínima que puguin surtin de les escoles i es dediquin a treballar degut a que aquestes no son cap al·licient per a ells i tan sols es converteix en una obligació tediosa a la qual molts no estan disposats a sotmetre’ s.

DEWEY, John (1994):Democràcia i educació.

Dewey, defensa que la metodologia de l’educació variarà segons els factors comunitaris i la personalitat de l’educador, però que encara que aquestes diferències siguin reals i considerables, tenen punts comuns molt importants i afirma que la majoria d’aquests punts coincideixen amb les idees de Rousseau. Els punts generals que creu més importants són la salut i lasalubritat de l’alumne per tal de que pugui construir-se en tots els sentits. Per a Dewey l’importància d’aquestes ve sobre tot lligada a la seva creença d’aprenentatge mitjançant el cos per així ensenyar a l’esperit i aquest novament al cos. Com ens explica, el funcionament d’un nen petit a l’hora d’aprendre les coses essencials és el mateix que de gran utilitzarà per seguir aprenent coses noves.S’expressa partidari d’incloure activitats en l’aprenentatge dels nens defensant l’experiència i la pràctica, d’aquesta manera els conceptes prenen forma i per tant el sentit i l’enteniment d’aquests és major. D’aquesta forma es poden crear judicis i comparacions adients i el noi comprèn la realitat del que se l’hi explica, les paraules i els nombres no deixen de ser paraules i nombres que es graven...