eCpi infermeria

EVOLUCIÓ DE LES CURES I PENSAMENT EN INFERMERIA. CLASSES TEÒRIQUES
Per què estudiar l’evolució de les cures?
“Qui no pot aprofitar-se de tres mil anys d'història, viurà a les fosques la resta de la seva vida”. Goethe
Reforça la identitat de la professió infermera i també incrementa el sentit de pertinença al grup.
La història ajuda a comprendre el passat per millor comprendre el futur.L’essència de la infermeria: cuidar
Cuidar és “una sèrie d'actes que tenen com a objectiu el manteniment de la vida per a permetre la seva reproducció i la perpetuació de la vida de grup”. M. F. Collière, 1993 (antropòloga i infermera).

Cuidar i Guarir
Els conceptes “cuidar” i “guarir” existeixen des de la prehistòria i no són el mateix.
Cuidar: és un saber que es transmet de manera empírica dedona a dona. La filla aprèn a cuidar (amamantar) veients a la seva mare fer-ho. Es tracta d’activitats quotidianes realitzades amb èxit en el dia a dia, però que no són gaire valorades a nivell social. Estan lligades a la dona.
Guarir: és un saber ocult més lligat a l’home, com a bruixot de la tribu. Té poc èxit en la seva realització però gaudeix d’un major reconeixement social.

Cuidar éscomunicar, mobilitzar, crear, calmar, confortar, acompanyar, etc. Es cura a través de les mans, amb la mirada, amb el tacte, amb la paraula, amb el cant, etc.
Cuidar no significa tractar.
La dona cuidadora: la dona garanteix les cures a partir de l'experiència del seu cos, a partir de la fecunditat i les formes simbòliques. Té origen al neolític. Cuidar es acompanyar a la persona durant elsgrans passatges de la vida.
"Cuidar, cuidar-se, ser cuidat".
No existeixen documents escrits sobre com es cuidava en l'antiguitat. Però mitjançant la paleopatologia s’intenten conèixer les possibles malalties de l'home primitiu i les causes de la seva mort. Ha quedat constància de la realització de trepanacions, que consisteix a foradar el cap, mitjançant una pedra afilada, per tal de fer un foratal crani i que "els dimonis de la malaltia sortissin" (motiu màgic) o buidar el cap dels líquids en excés per reduir la pressió intracranial (motiu pràctic). De vegades s'han trobat restes humanes amb indicis d’haver tingut trepanació, és a dir, que hi havia supervivents a la intervenció.

La malaltia en les cultures antigues
Mesopotàmia (4.000 a.C. – 539 a.C.): la malaltia és un càstig diví,causada pels mals esperits Pazuzu, que ocasionava la febre, Lamasu, que produïa debilitat en els nens, i Lilu, autor de l’epilèpsia.
Antic Egipte (5.000 a.C. – 1.600 a.C.): la malaltia s’explica per la mitologia, n’és un exemple la tracoma, una malaltia de la vista, que s’explica pel mite dels germans Ra i Horus en el qual el primer arrenca un ull a l’últim d’aquests.
Xina de l’inici (3.000a.C.): la malaltia es produïda pels mals esperits o avantpassats. En aquest cultura s’entén per salut l’harmonia, l’equilibri interior entre l’individu i l’Univers i a la inversa. Existeix el concepte de prevenció, el Yin i el Yang, segons el qual el primer representa la femella, la foscor, el pessimisme, i el Yang representa al mascle, el Sol, l’optimisme
Índia de l’inici (3.000 a.C.): la malaltiaes causada pels mals esperits. L’hinduisme identifica a Takman com al dimoni de la febre. El budisme promou la correcta actuació per aconseguir la reencarnació, considera que la malaltia es un “càstig” que permet alliberar el karma.
Palestina de l’inici (1.850 a.C.): la malaltia és l’expressió de cometre pecats, per tal de curar-se cal orar i dejunar.

Tractaments i sabers mèdics de les culturesantigues

Mesopotàmia (4.000 a.C. – 539 a.C.): els tractaments són del vessant màgic-religiòs, es realitzen exorcismes, ofrenes als deus, pregaries i cerimònies. Del vessant empíric trobem la farmacoteràpia, amb l’utilització de 250 plantes, els banys i massatges, l’aplicació de calor i la cirurgia.

Antic Egipte (5.000 a.C. – 1.600 a.C.): els tractaments també són enfocats en els...