"El Bajo Imperio Romano", de L. García Moreno, una ressenya

García Moreno, Luis A., El Bajo Imperio Romano.
Editorial Síntesis, Madrid 2005.

El llibre es divideix en quatre parts, al seu temps dividies en diversos capítols i apartats. Després d’una introducció on l’autor introdueix les raons de l’obra i les causes de les mancances que he esmentat més enrere, s’hi troba la part titulada Restauració tetràrquica i monarquia constantiniana, que tracta del’obra i reformes de Dioclecià.
El nomenament de Maximià com a Cèsar per Dioclecià marca l’inici del llibre. Moreno comença amb les reformes i els canvis del regnat de Dioclecià, sense explicar, malgrat alguna pinzellada puntual, la Crisi del Segle Tercer. L’establiment de la Biarquia i després la Tetrarquia, amb la proclamació de Constanci Clor i Galeri com a Cèsars associats a Maximià iDioclecià respectivament, per tal d’auxiliar el Gran Dàlmata en les seves labors de pacificació i protecció fronterera i d’establir un model successori estable és el tema principal d’aquesta primera part. L’abdicació de Dioclecià i Maximià és l’últim apartat polític del capítol dedicat a l’obra de Dioclecià, seguit de les reformes dutes a terme per pal·liar la immensa crisi que patia l’Imperi, i quearrossegava des de la fi de l’època antonina. L’obra de Dioclecià, a grans trets, començà amb la reconciliació dels antics déus, un acte de propaganda, i la persecució d’amenaces internes i dissidents, per la qual cosa va condemnar els maniqueus per filoperses i espíes, i als cristians pel seu pacifisme, que havia donat casos d’insubordinació a l’exèrcit, a més de la possible influència del fanàticpagà Galeri. Una vegada establertes les bases del poder, començaren les autèntiques reformes, que convertiren de manera irrevocable l’Imperi en una autocràcia protegida pels Déus, profundament burocratitzada i totalitària.
La reforma provincial i de l’administració multiplicà el nombre de províncies, i creà la diòcesi com a autoritat supraprovincial. Es posaren les bases d’un Estat fortamentburocratitzat. L’autor remarca el caràcter innovador, però incomplet, de moltes de les reformes de Dioclecià per justificar els debats historiogràfics entorn de figures de l’administració com els vicaris, caps de les diòcesis.
La reforma tributària es basà en l’asfíxia dels contribuents a base de gravar els productes agrícoles bàsics (les famoses capitatio i iugatio, impostos sobre la terra i sobrela capacitat de treball), el cobrament en espècies dels impostos i la obligació dels curials de recaptar els impostos i assumir-ne el ple pagament.
En el terreny militar, Dioclecià apostà per una transformació radical. S’abandonà el sistema de defensa lineal i s’adoptà un mètode esglaonat d’acantonaments fronterers i fortaleses més interiors per tal de prevenir incursions en massa. Es dividíl’exèrcit en dos cossos diferenciats: els limianenses, o tropes de frontera, i l’exèrcit de campanya mòbil, el comitatus, una elit formada principalment per cavalleria que acompanyava l’emperador. Per tal d’assegurar els efectius militars, s’adscriviren els soldats al seu ofici i de forma hereditària, i l’ús de pobles bàrbars a canvi d’aliments o pagament augmentà (els foedi primitius).
Finalment, lareforma monetària, potser la menys exitosa de les reformes dioclecianees, se centrà el solucionar la creixent inflació i la davallada dels grans intercanvis comercials, però no va fer més que augmentar l’espiral inflacionista. Per aturar la situació, Dioclecià promulgà l’edicte de maximis, que fixava preus màxims per la majoria dels productes i serveis. L’edicte demostrava el fracàs de la políticamonetària, i la seva aplicació, com senyala l’autor, estigué lluny de ser general.
És interessant destacar la menció que fa l’autor de la creació conjuntural, no premeditada, de la Tetrarquia, és a dir, que nasqué de la necessitat del moment, mai com a part d’un gran pla general de reestructuració política.
Després es descriu la ruïna del sistema tetràrquic, un període protagonitzat per...